És cert. Hi va haver un temps en què la capital de Catalunya rebia a gairebé tot el món. Dirigents internacionals passaven recurrentment per la plaça Sant Jaume, o bé per visitar l’Ajuntament o per reunir-se l Palau de la Generalitat. En moltes ocasions, transitaven entre els dos costats de la plaça.
La llista és molt, molt llarga. Mikhaïl Gorbatxov, George Bush, Elisabet II, Nelson Mandela, Václav Havel, Iassir Arafat, Valéry Giscard d’Estaing, François Mitterrand, Raúl Alfonsín, Julio María Sanguinetti, John Major...
Barcelona, una capital diplomàtica d’ Espanya. I ho era per
diverses raons, però en primer lloc per la determinació amb què els que lideraven llavors la Generalitat i l’Ajuntament, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, s’esforçaven perquè fos així.
La idea de posar en dubte la celebració d’una cimera internacional a Barcelona, com és la reunió dels governs d’ Espanya i França d’aquest dijous 19, hauria estat considerada una excentricitat.
El plantejament era diferent: les institucions catalanes veien llavors un esdeveniment d’aquesta naturalesa com una oportunitat per explicar-se. Potser hi ha una diferència de predisposició, ara: Catalunya i Barcelona tenien alguna cosa a dir. Ara volen fer-se escoltar en un món sorollós fins a l’extrem.
Barcelona capital diplomàtica. Hi havia moltes raons perquè fos així i una de les quals era una virtuosa concurrència competitiva amb Madrid que comptava amb l’aquiescència del Govern central. L’ Espanya recentment democràtica enviava un missatge cohesiu: la capital política i la capital econòmica operaven, amb més o menys èxit, coordinats.
Tot i que no sempre va ser així, sovint el mateix Govern central propiciava una última jornada de les visites oficials d’ Espanya a Barcelona, quan no eren, directament, visites a la ciutat.
Aquesta pràctica, explica Xavier Roig, que va ser cap de gabinet de Maragall, no va ser mai pacífica del tot. “Va costar de convence’ls que la projecció internacional de Barcelona era estratègica per a nosaltres, però, amb lleialtat, va funcionar”.
Davant les cancelleries, Pujol era el president català i el líder d’un partit que donava estabilitat a Espanya
La predisposició del Govern central no era aliena a altres factors com la presència d’un bon grapat de ministres –entre ells, l’exalcalde Narcís Serra– i alts càrrecs catalans en l’ Administració central. La xarxa funcionava.
I hi havia encara un altre factor que incumbeix, encara que no exclusivament, el costat muntanya de la plaça Sant Jaume, la Generalitat. Jordi Pujol, recorda Jesús Conte, que va ser el seu cap de premsa durant alguns anys, no era només el representant de Catalunya, sinó que també era el líder d’un partit fort que assegurava l’estabilitat dels governs centrals.
Quid pro quo. Quan el 1996 es va plantejar la possibilitat que Espanya podia quedar enrere en la integració a l’euro, Pujol es va entrevistar, un per un, amb Kohl, Chirac, Ruud Lubbers i Prodi per persuadir-los que la decisió d’Aznar d’entrar en l’euro en igualtat de condicions caigués qui caigués , anava molt de debò. Després, en el segon mandat d’Aznar, i malgrat els bons oficis del ministre Josep Piqué, tot canviaria.
En ocasions, Maragall també exercia aquesta diplomàcia informal. Roig recorda que el 1988 es va reunir amb Bush i, per encàrrec de Narcís Serra, va provar de fer-li entendre per quina raó Espanya no podia renovar íntegrament els acords que Franco havia firmat per assentar les bases americanes a Espanya.
Tenien alguna cosa a dir i alguna cosa a fer. Aquesta lògica va portar Pujol i Maragall per mig món. Pujol, que a un passatge de les seves memòries s’evoca a si mateix com un representant de comerç , va triar com a primer viatge oficial una expedició al Japó. La decisió d’explicar-se, com més lluny millor, incorporava un missatge implícit a la societat catalana: l’ambició.
També l’ambició va portar Maragall per mig món, però tenia una altra naturalesa. A la seva manera, sempre singular, l’alcalde de Barcelona volia que la seva ciutat fos un actor influent en el que passava al món, convençut que aquesta estratègia només podia reportar avantatges a la ciutat que governava.
Convertir Sarajevo, sotmesa al foc dels franctiradors serbis, en el districte 11 de Barcelona explica bé aquesta voluntat. L’organització dels Jocs Olímpics del 1992 van certificar el seu l’èxit.
Les visions de Pujol i Maragall eren alhora confluents i rivals. I aquesta rivalitat anava més enllà de la mateixa Catalunya. Tots dos van pugnar per liderar el moviment regional i local europeu sobre el mateix principi: la subsidiarietat. Pujol des de l’ Assemblea de les Regions d’Europa. L’expresident acabaria presidint-la en competència amb un altre candidat espanyol, Manuel Fraga Iribarne. Maragall, anys més tard, presidiria un organisme hereu de l’ Assemblea, el Comitè de les Regions, en representació dels poders locals.
Maragall creia que una ciutat atenta al món donaria fruit; el 1992 va demostrar que l’estratègia era bona
Pot retreure’s a aquest relat les característiques paralitzants de la nostàlgia. De temps passat i millor. Però aquesta perspectiva amaga o, potser millor, no permet copsar en la seva dimensió el que realment significava rebre tothom a Barcelona.
John Carlin, al seu llibre El factor humà , explica com Nelson Mandela li va raonar que la idea de fer servir l’esport –el rugbi– per reconstruir la cohesió del seu país, Sud-àfrica, dramàticament escindit, es va inspirar en el que va sentir, dempeus, a les grades de l’ Estadi Olímpic de Barcelona on veia vibrar a l’uníson tot el públic. Ja coneixen la història que es convertiria després en la pel·lícula Invictus . Aquesta fantàstica epopeia va començar en una Barcelona oberta al món.