La ‘guerra de l’aigua’ obre una bretxa entre Ximo Puig i Pedro Sánchez

Ximo Puig va apostar per Susana Díaz. Com que és un polític pragmàtic, després de la victòria de Pedro Sánchez a les primàries socialistes es va proposar d’encarrilar una relació personal amb el nou líder del PSOE, que llavors era més tensa que cordial. I amb el pas del temps s’ha convertit en el baró territorial més afí al president, a qui ha donat suport sense reserves en afers tan difícils com els indults als polítics catalans o extremant la prudència a l’hora de jutjar la reforma del delicte de malversació. Però a començaments del 2023, any electoral, observa que aquesta lleialtat institucional no troba la deguda correspondència al Govern Sánchez.

L’escassetat no resolta d’aigua a la Vega Baixa del Segura i el Vinalopó, les comarques del sud alacantí, reapareix cada cert temps des de fa dècades al debat polític valencià. Cap dels grans partits no pot presumir d’haver trobat una solució a un problema que el canvi climàtic tendeix a agreujar, però el PSOE carrega el “pecat original” d’haver derogat el Pla Hidrològic Nacional redactat pel PP de José María Aznar, que preveia regar el sud-est espanyol amb aigües del riu Ebre.

L’alternativa de l’acabat d’estrenar executiu de José Luis Rodríguez Zapatero i la seva ministra de Medi Am­bient, Cristina Narbona, va consistir a crear una xarxa de dessalinitzadores que suplís el poc cabal hídric sostingut amb prou feines pels transvasaments Xúquer- Vinalopó i, sobretot, l’aqüeducte Tajo- Se­gura.

Gairebé dues dècades més tard, l’ actitud de l’actual Ministeri de Transició Ecològica dirigit per Teresa Ribera, que coincideix amb la visió castellanomanxega de considerar com a excessiva la cessió des del Tajo del cabal actual i que imposa unes reserves “ecològiques” mínimes de metres cúbics causa indignació al potent sector agroalimentari d’ Alacant, Múrcia i Almeria.

El PP i Vox intenten treure rèdits polítics d’una situació que, en realitat, cap partit no ha resolt

El conflicte sorgeix quan el Ministeri elimina una clàusula del pacte polític assolit al Consell Nacional de l’Aigua que permetia revisar el 2025 el cabal ecològic del Tajo fixat per al 2027, cosa que obria la porta als regants del sud-est a disposar de més aigua de la programada inicialment.

La desaparició d’aquesta garantia a l’últim document del Consell dinamita l’estratègia dels socialistes valencians i dona ales al PP –i a Vox–, que proven d’explotar aquesta debilitat, com llavors va fer amb èxit l’expresident Eduardo Zaplana i avui prova de repetir el candidat popular a la presidència, Carlos Mazón, que es va adobar en política a l’ombra del de Cartagena.

Conscient del risc que corre, el president Puig ha optat per plantar-se davant el Govern central. Sobretot després que la ressaca d’ Any Nou arribés amb el cessament de la subvenció de l’aigua dessalinitzada per als regants, una altra decisió dependent de Teresa Ribera que –es rectifiqui o no– ja ha servit per escalfar els ànims i estimular l’assistència a la manifestació que els regants d’ Alacant, Múrcia i Almeria faran l’11 de gener davant de les portes del ministeri a Madrid.

Al Palau de la Generalitat Valenciana, consideren que Madrid comença a ser un llast per a les expectatives de Ximo Puig.

Fins i tot el vital suport a la gigafactoria de Sagunt queda enfosquit per la reiterada infrafinanciació de la Comunitat Valenciana, especialment accentuada a Alacant, a la cua de l’ Estat en inversió per habitant, i per la indiferència amb què la Moncloa rep afers de gran pes simbòlic, com la reclamada recuperació­ del dret civil valencià.

Les enquestes indiquen que la reedició del Botànic és possible, però ni de bon tros segura. En la solució d’aquesta crisi hi podria haver una de les claus que ho permeti o no.