Hi havia una vegada un grup d’estudiants de l’Institut del Teatre que havien de fer una funció de final de curs, i un professor els deia que eren uns comediants, i que aquell treball seria, irònicament, el non plus ultra. Era el 1972 i, esclar, aquells estudiants van batejar el grup amb el nom de Comediants, i el que acabaria sent el seu primer espectacle, anant un pas més enllà del docent, Non plus plis. El van estrenar el 6 de juny al teatre del mateix institut –on avui hi ha el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison–. És un conte que no l’és, però que ja ha durat cinquanta anys, mig segle de festa, que es diu aviat.
En comptes de celebrar-ho amb un espectacle, com van fer a Anthologia fa 25 anys, han optat per recollir la seva vida en un llibre, Comediants 50 anys. Històries d’una història (Edicions de l’Eixample), en el qual, com va explicar durant la seva presentació el codirector de la companyia Joan Font, han intentat “endreçar la memòria”.
La companyia ha fet un viatge complet i aquest aniversari marca un final de cicle
Una memòria teatral amb una idea al darrere: la creació d’un estil propi, que comença amb el trencament de la quarta paret entre actors i públic i continua amb els elements de la festa popular, que si màscares, capgrossos, gegants, música en directe, pirotècnia... I que també ha anat evolucionant i diversificant-se. Perquè han fet de tot: obres de teatre gestual, sí, però també de text, i molt de carrer, i òperes, i inauguracions de grans –i petits– esdeveniments, i cinema i televisió i llibres com aquest darrer, que, més enllà dels textos i les fotografies, inclou detalls encartats com flyers del primer espectacle, una esquela de la mort de Franco –que és també una invitació a una festa de celebració–, un “Diari d’un comediant”, una carta als Reis o un sobre sorpresa “per llegir a les fosques”.
Comediants van crear la ceremònia de clausura dels Jocs Olímpics
A més, naturalment, de les cronologies dels espectacles i les explicacions sobre el seu recorregut. És una anàlisi i una exposició fil per randa de cada etapa per la qual han passat, que inclou també el pas de Barcelona a Canet de Mar, on es van instal·lar per viure i treballar junts –“L’objectiu d’una comuna és viure junts, mentre que el nostre era fer teatre, és a dir, que no érem una comuna”, explica el dibuixant i escenògraf Jordi Bulbena, que va formar part del nucli inicial de Comediants a Canet–, així com la creació del seu centre de creació La Vinya, l’expansió internacional –fins a dues voltes al món, han fet–. La vida comunitària, que durant una època van compartir també amb la Companyia Elèctrica Dharma, els va fer entendre que volien “viure del i pel teatre”.
De tot plegat en queden records, sí, i els llibres, i també els hereus que han agafat elements del seu estil, com La Fura dels Baus, que l’altre codirector, Jaume Bernadet, recorda en una conversa que són els nebots –els fureros Carlus Padrissa i Àlex Ollé van anar a la presentació–.
Sol, solet’.Un dels espectacles que els va fer coneguts i del qual van arribar a fer 205 representacions (1978-1982
Bernadet explica, però, que això d’anar de gira 25 persones s’ha acabat, tot i que encara fan cursos i projectes “sobretot lligats a encàrrecs”. Però faran un espectacle de celebració? Bernadet diu que no ho sap, perquè estan “tornant als números vermells i la qüestió econòmica farà veure què cal fer”. De fet, el llibre mateix “assenyala un final de cicle”, diu, abans d’assumir: “D’aquí a uns anys crec que tancarem”.
I recorda que dels set socis actuals de la societat Comediants –Joan Font, Jaume Bernadet, Paca Sola, Àngels Julián, Rita Kuan, Sara Tibau i Joan Segura–, quatre ja estan jubilats.
Dels set socis actuals de la societat Comediants, quatre ja estan jubilats
Paca Sola, que ha dut la producció i comunicació de la companyia, és d’un parer similar: “Hem fet un viatge complet, i amb el llibre jo sí que m’acomiado. Ja n’he tingut prou, però no en renego de cap de les maneres”, assegura, orgullosa d’un llegat en forma de llegat estètic que inclou grans fites, com la creació del Festival de Tàrrega (1981), la clausura dels Jocs de Barcelona’92, una cavalcada diària durant l’Expo de Sevilla’92, l’obra El llibre de les bèsties (1995) –basada en el text de Ramon Llull, va significar la seva entrada en el teatre pròpiament de text–, les Maravillas de Cervantes (2000), l’estrena a Pequín de Bi, coproduïda pel Govern xinès i el Festival de Peralada..., i desenes d’actes inaugurals arreu del món.
Una agenda tan plena que els va convertir en una petita multinacional, però no els va impedir que entressin diverses vegades en bancarrota, d’on van sortir amb l’ajut del món de la cultura i treballant més i més.
Lee tambiénTemporada Alta recupera la dimensió internacional amb 17 espectacles
