Iñigo Urkullu va celebrar dijous el desè aniversari de la presa de possessió com a lehendakari. Cal subratllar que l’últim decenni no ha estat fàcil. Urkullu va assumir el càrrec de màxima autoritat del País Basc quan encara es patien amb intensitat els efectes de la crisi econòmica del 2008. I més tard va haver de lluitar amb la pandèmia. Però, passats aquests deu anys, Urkullu pot presentar un full de serveis en molts aspectes envejable. El seu mandat, que va inaugurar el 2012 i ha revalidat en dues ocasions, s’ha definit per l’estabilitat, una qualitat rara al món actual, marcat per la tensió i els desequilibris i les desigualtats.
El mètode seguit per Urkullu s’ha caracteritzat per la moderació, el diàleg i el pacte. L’ha practicat amb perseverança i profit, a la recerca de la transversalitat, com demostra, d’una banda, el fet que el lehendakari hagi aconseguit per al seu partit, el PNB, pactes amb diverses formacions polítiques del País Basc (PSE-EE, PP, Podem, EH Bildu), tret de Vox. I, d’altra banda, amb uns percentatges de beneplàcit que costaria replicar en altres democràcies: la seva gestió és aprovada pel 94% dels votants del PNB, cosa fins a cert punt fàcil d’entendre. Però també pel 86% dels del PSE, el 75% dels del PP, el 74% dels de Vox...
El lehendakari ha encertat apostant pels pactes entre forces diferents
És veritat que Urkullu es va convertir en lehendakari quan havia transcorregut una mica més d’un any des que ETA va anunciar el “cessament definitiu de l’activitat armada”, l’octubre del 2011, després de 43 anys de terrorisme i crims, la qual cosa obria grans expectatives. També ho és que un dels seus predecessors va ser Juan José Ibarretxe, impulsor d’un pla de reforma estatutària i referèndum que va ser tombada pel Constitucional. Però no ho és menys que Urkullu ha exhibit molta prudència i molta cintura, fet que l’ha apartat dels postulats maximalistes i li ha permès variar subtilment la seva línia d’actuació, sempre amb l’objectiu d’obtenir el millor resultat per als seus conciutadans. Urkullu ha demostrat al País Basc –com es va demostrar antigament a Catalunya– que és possible professar un credo nacionalista i, alhora, pactar amb el poder central i anar veient satisfetes gradualment les reivindicacions pròpies. N’hi ha prou amb saber esperar el moment oportú per això.
Aquest expedient positiu d’Urkullu és, en gran manera, atribuïble a les seves virtuts polítiques. Quan es va convertir en la primera autoritat basca la seva posició era relativament feble: va arrencar en minoria. Però aviat va saber establir pactes amb els socialistes bascos, que van consolidar la seva posició central a Euskadi. També va tenir habilitat, com ja s’ha apuntat, per forjar acords ocasionals amb la majoria de forces polítiques basques. I tot això ha tingut un rendiment clar, en termes de progrés col·lectiu. Alguns àmbits podrien millorar, certament, com per exemple el de la sanitat pública. Però, en línies generals, els anys d’Urkullu seran recordats com de tranquil·litat i avenços.
Aquest decenni és el mateix en què Catalunya ha viscut sumida en una agitació i un retrocés excepcionals. Cada país té els seus tempos, i amb la mera sincronia temporal no n’hi ha prou per establir paral·lelismes precisos. Però és obvi que les polítiques del lehendakari Urkullu han donat un rendiment de progrés que les de presidents de la Generalitat com Artur Mas, Carles Puigdemont o Quim Torra no han aportat pas a Catalunya. Més aviat ha passat el contrari. Potser és útil entendre per què ha estat així. Urkullu va dir anys enrere: “Partim de l’acord entre bascos (...) El nostre desafiament, especialment el dels nacionalistes, és defensar el pluralisme i no suportar-lo com una patologia per eliminar en un procés d’homogeneïtzació. L’acord ha de ser necessàriament plural i reunir els diferents”.