Com si fos un mal son en la seva carrera pública, Eric Adams s’ha embolicat en una de les guerres més interminables de Nova York.
L’alcalde busca un tsar contra les rates, algú amb aura de general rude que ajudi a eliminar aquestes criatures que tanta abominació li provoquen, a ell i a la majoria dels seus conciutadans.
La feina oferta s’enalteix com una tasca difícil contra éssers “astuts i voraços” que creuen “que dirigeixen la ciutat”
Conscient de la magnitud de la tasca, la seva administració ha fet una oferta de treball amb càrrec de “director de migració de rosegadors”. La descrita com “la feina dels teus somnis t’espera” tindrà un salari d’executiu, entre 120.000 i 170.000 dòlars anuals. Es requereix titulació universitària i residir a la ciutat.
A Els caçafantasmes (1984), comèdia cinematogràfica d’ Ivan Reitman amb un repartiment estel·lar (Bill Murray, Dan Aykroyd i Sigourner Weaver, per citar-ne alguns), els succeeix quatre dècades després “l’exterminador”, desplegament real de la vida novaiorquesa que produeix el seu alcalde. Si es compara el guió d’aquest film i el plantejament de l’oferta laboral de l’Ajuntament de Nova York, s’ha d’acceptar la proximitat dels casos.
“Tens el que cal per fer l’impossible? Una vehemència virulenta contra les males bèsties?”, qüestiona aquesta oferta en què se subratlla que no es busquen quimeres, encara que ho pugui semblar, sinó petits éssers (o no tant), esmunyedissos com pocs a la jungla de l’asfalt i habitants dels baixos fons.
I precisa que el més important –a més de disposar d’experiència en planificació urbana, gestió de projectes o de govern–, és la resposta a aquesta altra pregunta: “Tens l’impuls, la determinació, l’instint assassí necessari per lluitar contra el veritable enemic, la implacable població de rates de Nova York?”.
El text enalteix la rellevància d’aquesta oportunitat laboral. L’exterminador en cap equival a una posició de lideratge d’“alta visibilitat i impacte”, diu el text. “És una de les tasques més importants al govern de la ciutat; tenir a ratlla les rates, sota control i sobre avís”, recalca, amb tracte d’exèrcit invasor.
“Malgrat la reeixida estratègia de presència pública i la descarada participació en les xarxes socials, les rates no són els nostres amics”, comentari amb què es refereix, sense al·ludir-lo, al famós exemplar que es va fer viral arrossegant un tros de pizza.
“Són éssers hostils que han de ser vençuts per les forces combinades del govern de la nostra ciutat”, remarca.
I es fa un informe d’incidències de guerra. Els rosegadors propaguen malalties, fan malbé les cases i els cablatges. “Fins i tot intenten controlar els moviments dels treballadors de la cuina en un esforç per aconseguir els llocs de treball”, afirma.
Això no és cap al·lucinació. És el que es llegeix al document elaborat per l’oficina de l’alcalde, en concret del tinent d’alcalde d’operacions, amb el número 38635.
L’alcalde Adams va guanyar fama, quan era president del consell de Brooklyn, per presumir en una roda de premsa d’una acció personal en què en va matar 90.
“Astutes, voraces i prolífiques, les rates de Nova York són llegendàries per les seves habilitats de supervivència”, proclama l’oferta. “Però elles no dirigeixen aquesta ciutat, la dirigim nosaltres”.