Un fet que ens hauria de preocupar és el creixent nombre de ciutadans que desconeixen els principis materials sobre els quals s’assenten el nostre nivell de desenvolupament i forma de vida. Un percentatge significatiu no sap de quines matèries primeres procedeixen molts productes d’ús quotidià, ni tampoc els detalls de les cadenes de transformació i subministrament que les converteixen en béns aptes per al consum. Som davant una disfunció que incideix negativament sobre el grau de comprensió de la realitat que ens envolta i que, en conseqüència, ens fa vulnerables davant proclames populistes que prometen solucions simples a problemes complexos.
Focalitzem, per exemple, la reflexió en els minerals i la mineria. Una activitat, actualment demonitzada i rebutjada per sectors de la població, a qui, en general, ningú ha explicat el paper que les matèries primeres esmentades tenen en la vida moderna. Un paper que en el cas dels EUA queda evidenciat per les xifres sobre la quantitat mitjana de minerals i metalls que un ciutadà nascut el 2022 utilitzarà al llarg de la seva vida (gairebé 1.370 tones), o per la quantitat mitjana de minerals requerida per càpita i per any (propera a les 17,9 tones).
Les fotovoltaiques requereixen més minerals que les centrals tradicionals
També resulta il·lustratiu el paper fonamental que els minerals tenen en la transició energètica. Les instal·lacions solars fotovoltaiques i eòliques generadores d’electricitat, o els vehicles elèctrics, requereixen més recursos minerals que els seus equivalents alimentats per combustibles fòssils. Així, de mitjana, un cotxe elèctric multiplica per sis les matèries primeres minerals utilitzades per un automòbil convencional i una planta eòlica requereix nou vegades més minerals que una central de cicle combinat de gas natural. El canvi a un sistema descarbonitzat implica un gran augment de la demanda de minerals pel sector energètic: depenent de l’escenari que es consideri, el 2040 i a escala global, aquesta es podria multiplicar entre quatre i sis vegades respecte a l’actual.
Una realitat que ens porta altre cop a la reflexió que us plantejava al primer paràgraf. Són molts els que creuen que la generació d’electricitat renovable tan sols depèn de la disponibilitat de recursos de sol i/o vent, els quals, en cas d’existir, asseguren per si sols una energia intermitent, però cent per cent autòctona i neta. Tanmateix, creure això ve a ser com pensar que un batut de xocolata prové directament d’una vaca marró (no us estranyeu: una enquesta del 2017 revelava que més de 16 milions de nord-americans pensaven exactament això). De la mateixa manera que el batut requereix la barreja de diversos ingredients, la generació d’electricitat renovable necessita matèries primeres, components i equips, que depenen, de cadenes de subministrament globals, la seguretat de les quals sovint no controlem i que, per acabar-ho d’adobar, no són neutres en emissions de carboni. I és que al llarg de tota la cadena de valor res ni ningú no és perfecte.