Tres fitxatges. Per què ells i per a què? S’ha especulat molt sobre les intencions de Pere Aragonès a l’hora d’incorporar al Govern –després de la sortida de Junts– els noms de Gemma Ubasart, Joaquim Nadal i Carles Campuzano. S’ha repetit molt allò de la Catalunya del 80 %, per subratllar que els elegits coincideixen amb sectors favorables al referèndum pactat, encara que crítics amb les maneres del procés. És una explicació solemne i voluntarista, certa en part, però una mica forçada. En realitat, cal parlar d’exorcismes, necessaris i urgents.
En les seves primeres entrevistes amb els mitjans, Joaquim Nadal i Carles Campuzano han deixat clar que, a més de consellers, tenen la funció d’exorcistes del president Aragonès. No podem dir el mateix de la consellera Ubasart, que s’ha prodigat menys i manté un perfil més discret, de moment. Exorcisme significa, en aquest cas, treure a la superfície –al debat públic– els dimonis més incòmodes que el procés ha llegat a la política catalana. Es tracta d’uns dimonis la simple verbalització dels quals acostuma a ser problemàtica. Anem als exemples.
Nadal i Campuzano estan habituats al soroll dels dimonis
Nadal, que llueix la serenitat del que està jugant una pròrroga amb la qual no comptava, ha estat molt crític amb el paper de Carles Puigdemont i la idea del “president legítim”, amb una claredat que els consellers d’ERC no poden o no volen permetre’s, per no complicar més les relacions amb els ex-socis. D’altra banda, Nadal ha assenyalat que l’Estatut del 2006 –tal com va quedar quan va ser votat pel Parlament i les Corts espanyoles, abans de les tisores del TC– seria un bon punt de partida per “apuntalar el diàleg” amb Sánchez. És un suggeriment interessant però una mica pertorbador per als republicans, ja que el partit de Junqueras va demanar el no en el referèndum que va aprovar la llei principal de l’autogovern. Malgrat algunes reaccions, al president li pot anar bé que Nadal llanci globus sonda d’aquest tipus, per provar de veure com respira la societat al respecte.
Campuzano, per la seva part, no s’ha mossegat la llengua a l’hora de criticar determinades actituds i decisions de Junts. Ho ha fet amb elegància, però també amb contundència. Això ha servit, entre altres coses, per deixar ben clar que el seu fitxatge com a conseller no té l’objectiu de pescar en la formació que dirigeixen Turull i Borràs, encara que sí que és una picada d’ullet als postconvergents que estan al PDECat. Tampoc Nadal va entrar al Govern perquè ERC li robés a Salvador Illa alguns dirigents i quadres, ja que els sobiranistes del PSC –és el cas del conseller Elena– van abandonar la casa fa temps.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, al ple del Parlament
La missió de l’exorcista polític requereix coratge i tranquil·litat, amb un punt d’ironia. Per això Nadal i Campuzano la compliran amb facilitat. A més, tenen l’autoritat per fer-ho. El primer és un socialista catalanista compromès amb “el dret a decidir” i el segon és un independentista de soca-rel (la qual cosa no el va privar de criticar la pressa processista). I tots dos estan habituats al soroll dels dimonis.