El món va molt de pressa, i fins i tot quan tot es va aturar amb la pandèmia van continuar corrents a dins les cases, pendents de saber-ho tot al moment, no fos cas que féssim tard enlloc. El temps no s’atura, però té un cicle ben marcat, tant dins com fora de les cases, en pobles i ciutats.
Julià Guillamon (Barcelona, 1962) ha volgut capturar un any, un cicle d’estacions, al seu darrer llibre, Les hores noves (Anagrama), partint en certa manera del llibre de Josep Pla Les hores, del 1953. Guillamon explica que el llibre de Pla “són articles de diferents èpoques, barregim-barrejam, però crea molt bé la sensació que és tot un any”. “Sempre m’havia agradat molt, suposo que perquè havia anat molt per la muntanya, i al principi veus que no tens llenguatge, no saps com es diuen les coses, tens unes intuïcions però no les saps dir. I quan vaig començar a llegir els clàssics vaig veure que ja ho havien solucionat, era jo que no ho tenia perquè no sé de què va. Ruyra ha vist el mateix que jo, o més, però ho sap explicar”.
“La gent només va al bosc per fer-se selfies o per anar en bicicleta”, es queixa l’autor
És un llibre fet a partir d’observacions i passejos pel bosc i per Arbúcies, en què van apareixent personatges amb els quals estableix relació, com l’Emili Soms, que ha recuperat més de cinquanta varietats de pomes perdudes i que “és com el fil conductor: que si vaig a veure les pomes, després s’ha d’esporgar, ara ja han florit, ara comencen a sortir les pomes, ara ja són grosses...”.
És un llibre emparentat amb Les cuques (Anagrama, 2020), però el que allà són animalons aquí són “més paisatge i plantes”. Ara bé, per l’escriptor –i crític del Cultura/s, i comissari d’exposicions (ara mateix es poden veure Joguets i escriptors i Els desconeguts de sempre, aquesta amb Adrià Pujol)–, no es tracta de dibuixar una natura èpica, grandiosa ni sublim, sinó de buscar l’autenticitat: “Hi ha una part de l’art i la literatura sobre boscos i muntanyes que ha substituït les imatges religioses per imatges poètiques, sense modificar-ne gaire el sentit. És moderna, però amb un aire capellanesc. Procuro no parlar de plantes i paisatges de manera encarcarada, abstracta o petulant”.
Julià Guillamon, al jardí Ferran Soldevila de la Universitat de Barcelona
“Hi ha molta gent que escriu de natura –insisteix–, però jo volia escriure de manera que li pugui regalar el llibre a l’Emili, al bomber o al meu amic bosquerol i que no em caigui la cara de vergonya. Està escrit en el llenguatge d’ells. No toco el violí”.
Construeix una estructura en què “hi ha d’una banda coses vives, aquestes reconstruccions de la memòria, i a partir d’un determinat moment entren personatges”, i posa l’exemple de la pel·lícula de Talking Heads Stop making sense, dirigida per Jonathan Demme: “Comença una ràdio, després Byrne i s’hi van afegint els músics. Al llibre primer ets tu sol, amb el paisatge, després apareixen uns secundaris i la memòria, i al final apareixen el pastor, l’esquilador, el bomber, el taxista...”.
Lee también
“La gent només va al bosc per fer-se selfies o per anar en bicicleta”, es queixa, i entre una cosa i l’altra “la vida s’ha degradat i tothom té depressions, està aïllat, trist. Potser perquè m’he fet gran, però tinc la impressió que la gent era més feliç abans. Hi havia unes formes de vida col·lectiva que han desaparegut”.