Pandèmia pel mig, torna Txingurri Valverde al Camp Nou, on el temps passa molt aviat. L’estadi ara porta el nom de la plataforma mundial més important de descàrregues musicals i podcasts. Els deutes pressionaven, el Barça és un caramel comercial llaminer i s’han dissipat recels ètics i estètics passats, i Valverde arriba a l’Spotify Camp Nou, escenari amb ressonàncies musicals més que apropiades per a un home que s’ho passa bé amb la guitarra (és el guitarrista convidat en dues cançons d’homenatge a Lou Reed: Sword of Damocles i Rock And Roll , produïdes per Jonan Ordorika).
Tenia temps per recuperar la guitarra i esplaiar-s’hi, i també per anar amb bici i pedalar en temps difícils de pair. El coronavirus pressionava i la ferida de la destitució era recent. El gener del 2020, dos mesos abans del decret d’alarma que va cancel·lar la vida social als carrers, el Barça va jugar un partit inoblidable. Poques vegades s’ha vist més distància entre la plenitud d’una actuació i la misèria del resultat. El Barça va perdre 3-2 contra l’ Atlètic de Madrid, en la primera edició de la Supercopa, que es va jugar a l’ Aràbia Saudita, sota els auspicis ocurrents de Piqué i Rubiales, Geri i Rubi per a la posteritat.
El Barça va acomiadar el tècnic i pocs van anticipar el drama que venia
El destí de Valverde estava marcada. La geografia del torneig afavoria l’objectiu no confessat dels dirigents del Barça, que va enviar una delegació a Qatar per entaular negociacions amb Xavi Hernández. La derrota no va impedir la negativa de Xavi, ni l’ acomiadament de Valverde, sotmès al desgast, tant de l’equip com del club, entossudit en un exercici d’autodestrucció poques vegades vist en futbol.
Valverde
El Barça va acomiadar Valverde i poca gent va anticipar el drama que venia. Líder en el moment del cessament de l’entrenador, després de guanyar dues lligues seguides, saludades amb una fredor glacial, el Barça es va endinsar a la selva: Barçagate, covid, estadi buit, suspensió del campionat, acusacions de malversació entre directius, tensions entre directius i jugadors, fallida tècnica, burofax de Messi, dimissió del president Bartomeu, pancarta de Laporta a la cantonada del Bernabeu, cinc mesos interminables de procés electoral, canvis d’entrenador – Quique Setién i Koeman– i victòria de Laporta als comicis del 2021.
Tot això i molt més en un any, indicatiu de la gravetat dels problemes del club i de l’ocàs de l’equip, que no ha tornat a guanyar la Lliga, ni s’ha acostat a aquesta possibilitat, des de la destitució de Valverde, justificat amb les típiques maldats sotto voce : l’equip no està treballat, la resposta física és feble, els jugadors s’imposen, Messi fa el que vol quan vol i com vol, als veterans només els mou la cobdícia...
Aquell Barça vivia fora de la realitat, entotsolat en la seva anterior grandesa i desatent a tots els símptomes d’una crisi enorme, aguditzada per les conseqüències de la fugida de Neymar al París Saint Germaín. Valverde va dirigir aquell immens gruyère amb discreció, resultats excel·lents a Espanya –dues lligues, una Copa, líder al moment del cessament– i grans decepcions a Europa. Amb la perspectiva que permeten els dos últims anys, Valverde va ser el personatge més eficaç, fiable i lleial de tots en la tragèdia del Barça, desplaçat sorollosament en les dues últimes edicions de la Copa d’Europa, a punt de la catàstrofe en l’actual, i sense ressò en els dos anteriors campionats de la Lliga, ara convertida aquesta temporada en una gran caça.
Valverde va abandonar Barcelona, es va traslladar a Bilbao i diuen que va començar a respirar. Dos anys d’oxigenació, un silenci hermètic i la tornada a l’Athletic, on ensinistra un equip jove, de futbol prometedor, sense gairebé cap de les adherències lamentables que el consumien al Barça.