Encara sota l’efecte del gran partit de Frenkie de Jong, dijous contra el Vila-real, és molt lícit preguntar-nos com és que en les tres temporades en què ha vestit de blaugrana mai l’havíem vist jugar amb aquesta empenta i capacitat de lideratge. Diuen que no ha jugat prou a la que era la seva posició natural, que li agrada més fer-ho de cara, conduint la pilota, que no pas al davant, d’esquena a la pilota, perfilat i picant espais a l’àrea, des del quadrat on Xavi demana que es col·loquin els seus interiors. També pot ser que, quan va arribar, amb 22 anys d’edat, entrava per primera vegada en un equip on ja no era el millor, on hi havia Messi, on hi ha Busquets, i adaptar-s’hi no devia ser fàcil. O, fins i tot, que estar sota les ordres de quatre tècnics diferents (Valverde, Setién, Koeman i Xavi) només pot haver afegit incertesa i dubtes al repte majúscul de liderar el migcamp del Barça. La qüestió és que, després del seu fitxatge, espectacular si atenem als pretendents que tenia, n’esperàvem rendiment molt més aviat.
No sé per quina raó ja ningú se’n recorda, però Laudrup no va ser el Laudrup que recordem, ben bé fins al cap d’un parell d’anys. Ni tan sols Koeman. Ja no diguem Xavi, o Iniesta, que no van trobar el seu millor joc fins al cap d’anys d’anar acumulant minuts al primer equip. D’una manera sorprenent, tendim a obviar la variable temporal quan parlem del talent.
És molt lícit preguntar-nos com és que mai havíem vist De Jong jugar amb aquesta empenta
Per a un reportatge que em van encarregar fa molts anys a la revista Barça , vaig entrevistar diverses promeses de les categories inferiors que, finalment, no havien aconseguit triomfar amb el primer equip. Algunes ni tan sols havien arribat a jugar-hi ni un sol minut. Però els seus antics companys, llavors ja figures consolidades al primer equip, els recordaven als seus tretze, quinze o setze anys, com els millors de la seva fornada o, fins i tot, com els millors jugadors que havien vist mai. Us imagineu accedir a la vostra millor versió abans d’hora, florir als tretze, i desinflar-vos després, en comptes d’atènyer el cim del vostre rendiment, posem per cas, als disset, quan arriben les possibilitats reals de professionalitzar-vos? Tradicionalment, un dels orgulls del barcelonisme, una de les seves senyals d’identitat, m’atreviria a dir, ha estat la de saber identificar el talent allà on altres clubs, o altres maneres d’entendre el futbol, ni tan sols prestaven atenció. Hauríem de començar a assumir que potser no n’hi ha prou amb identificar millor que la resta on es troba el talent, sinó que també és molt important tenir paciència i crear les condicions necessàries perquè floreixi. No només es tracta de saber on és el talent, sinó com i quan pot florir.