Berlanga, fetitxista confés, sentia atracció sexual per les sabates de taló (i les dones que els habitaven, esclar) sense que aquella parafília el despentinés. Tècnicament patia d’ altocalcifília. “Que sàpiga tothom que no fa falta ser un malvat o un pervertit perquè t’agradin les sabates de taló altíssimes, divertidíssimes, i que donen una altra presència i una altra qualitat a les cames d’una dona”.
Sabíem que la reina Letízia patia metatarsàlgia, però ara ens descobreixen el trastorn –a la planta del seu noble peu esquerre– que últimament li complica la vida: neuroma de Morton. El primer que li han recomanat els metges és que abandoni les sabates de taló, aquests de deu o quinze centímetres a què ens tenia acostumats.
La Reina no baixa del taló; podria instaurar la sabatilla al servei del poble
Però no hi ha manera. La Reina no baixa de la talaia. Podria aprofitar per convertir-ho en un gest democràtic: la sabatilla al servei d’un poble. Alguna cosa així com el moviment que va generar el confinament i que va fer que tantes dones famoses es fotografiessin baixant dels soferts talons i reclamant mocassins amb naturalitat. El que no val és que la Reina pugi a una sabata com Abascal al seu cavall, amb una picada d’ullet de prepotència i albirant els seus vassalls des de la torre.
Si aquest és el símbol, que no el sexual, a la Reina d’Espanya li aniria més bé amb manoletines, arran de terra, o aquelles espardenyes catalanes que tant li agraden i utilitza cada estiu. Diuen que no descendeix del taló, entre altres coses, per no evidenciar la diferència amb les seves filles, que li han sortit genèticament de l’alçaria de les seves cunyades, les infantes Elena i Cristina.
Un peu de reina és un símbol. Un peu de rei un calibrador, un instrument de precisió. Sant tornem-hi amb el vocabulari, sempre estem amb el mateix.