El títol d’aquest Rum-rum serviria per referir-se a les noves complexitats semàntiques que ha adquirit l’adjectiu junts, però la columna no va de cap partit polític sinó de política en els termes que la flamant Nobel Annie Ernaux adjudica a l’acte d’escriure. A la pàgina 73 de Tres desitjos abans de morir, d’Espartac Peran (La Campana), hi llegim la frase: “Ens va semblar que la mare es revelava des del més enllà”. El context és emocional i, alhora, explica molt bé dues de les ànimes d’aquest país.
Peran, que ha escrit un llibre autobiogràfic molt ben construït sobre les pèrdues, descriu un incident memorable succeït durant l’enterrament de la seva mare, na Walkiria Masafrets, una peixatera de Mataró molt estimada a qui tothom anomenava Walki. Els Peran Masafrets van viure amb els vidres entelats des de la mort, per accident, del seu fill de nou anys. El gran. Després de la tragèdia, van tirar endavant com van poder amb el seu segon fill i, en un intent de viure sense arrossegar els peus, en van tenir dos més. El llibre comença amb les visites setmanals del petit Espartac al cementiri de Mataró a netejar la tomba de son germà Eliseu. La descripció detallada de les làpides dels nínxols veïns a través dels ulls del nen és d’una força extraordinària. Tots els morts són iguals, encara que les seves vides hagin estat tan diverses.
Un cas singular de dilogia entre la revelació i la rebel·lió que explica molt bé les dues ànimes del país
Anys després, la narració d’Espartac Peran ens fa tornar al cementiri. Aquells pares apesarats per la pèrdua del primogènit han mort amb només quatre mesos de diferència. Primer el Diego Peran, de tradició familiar catòlica, i poc després la Walki Masafrets, de tradició familiar anarquista. Això mai no ha estat cap obstacle per a la convivència, però una de les instruccions més clares del testament vital de la Walki és que no vol cap creu. Al nínxol on reposa el plorat Eliseu, que és on vol ser enterrada, no n’hi ha cap, però quan mor fa massa poc temps que l’han obert per dipositar-hi les despulles del Diego, de manera que les seves hauran de descansar lluny del seu fill fins que no passi el període establert. Quan l’enterren al nínxol de la família paterna Peran Díaz els fills observen consternats com una gran creu metàl·lica presideix les nou lletres dels cognoms, contravenint la voluntat de la difunta. Però llavors, el relat fa un gir inesperat: “De sobte, quan els paletes ja marxaven, va i cau la creu! Va picar contra el vidre que cobria el nínxol i el va trencar en mil bocins. Ens va semblar que la mare es revelava des del més enllà”.
Si m’ho permeteu, es revelava o es rebel·lava? A primer cop d’ull, sembla una falta d’ortografia, però resulta que tots dos verbs són pertinents, aquí. Hi ha instants (com l’1 d’octubre) en els quals les dues ànimes del país conviuen, en un singular cas de dilogia entre la revelació i la rebel·lió, però són efímers.