El mes de juny passat, la Convenció del Partit Republicà de Texas es va reunir a Houston i va aprovar per unanimitat una resolució en què insta el Parlament estatal que serà elegit aquest novembre a convocar d’aquí a un any un referèndum per a la secessió dels Estats Units. Davant d’aquest propòsit grinyolant, alguns a Washington van murmurar: “Una altra vegada…?”.
La independència de Texas té antecedents. La primera secessió va ser de Mèxic, el 1836, i va establir la República de Texas amb l’Estrella Solitària, la qual va durar només nou anys, però encara és recordada i celebrada. Si volen una versió amena de l’episodi, busquin la pel·lícula Lone Star (1952), en què l’exuberant editora del diari local, Ava Gardner, oscil·la entre la República del seu amant i senador estatal, el panxut Broderick Crawford, i l’enviat de Washington per annexionar-se a la Unió, l’esvelt Clark Gable. No cal dir qui guanya la partida.
La segona secessió va ser, doncs, dels Estats Units, com a part de la Confederació sudista i esclavista en la guerra civil del 1861-1865. Venint d’Espanya, un es pregunta quant de temps pot sobreviure o reviure la memòria traumàtica d’una guerra civil. Actualment no queda ningú viu que hagués conegut algú que hagués vist un esclau. Tot i això, la referència històrica continua activa en molts litigis polítics.
Des de finals del segle XIX, els governadors i les majories parlamentàries de Texas van ser del Partit Demòcrata, el perdedor de la guerra civil. Els republicans només van començar a guanyar posicions després de les lleis federals contra la segregació i l’exclusió racial promogudes pel president demòcrata Lyndon Johnson als anys seixanta, inclosa la llei de Drets de Vot que ara els republicans texans voldrien anul·lar. Richard Nixon va llançar llavors l’“estratègia sudista” per atraure els racistes cap al Partit Republicà. El seu domini s’ha consolidat des dels anys noranta, quan George W. Bush va ser elegit governador de Texas abans de convertir-se en president per la gràcia del Tribunal Suprem. Els demòcrates mantenen posicions a la capital, Austin, que està tenint un gran boom, ciutats com Houston i San Antonio i la zona fronterera amb Mèxic. Però Texas, que havia estat l’estat més gran i més ric de la Confederació, va ser també el més gran dels que van donar la victòria a Trump.
De totes les coses que he après vivint als Estats Units, la que menys m’esperava és l’elevada fragmentació territorial. El país no només està dividit políticament i moralment, sinó també territorialment. En molts aspectes són els Estats Desunits d’Amèrica.
Per això sempre insisteixo que, per la seva enorme grandària i diversitat, els Estats Units no es poden comparar amb cap país europeu, com es fa sovint referint-se a variables com ara taxes de delinqüència, pobresa relativa o desigualtat. Sostenir, per exemple, que els Estats Units haurien de tenir un sistema d’assistència social com Dinamarca, com deia el senador Bernie Sanders, és un absurd perquè als Estats Units hi caben cinquanta Dinamarques. La comparació adequada és entre els Estats Units i la Unió Europea, que és així mateix una gran unitat de tipus imperial, gran i diversa, en procés d’unificació, però que encara manté i segurament mantindrà sempre grans diferències entre els estats membres, com passa als Estats Units.
En algunes èpoques, la propaganda turística sostenia: “Texas. Com un altre país sencer”. Els indepes argüeixen que, si fos independent, seria el novè país del món en PIB (nominal). La Texit es basa en una sentència del Tribunal Suprem després de la guerra civil en què s’anul·lava la secessió unilateral dels estats que havien format la Confederació. La Unió es considerava indissoluble i no podia revocar-se, “excepte per consentiment dels estats”.
El país no només està dividit políticament sinó també territorialment: són els Estats Desunits d’Amèrica
De fet, a Puerto Rico hi ha hagut sis referèndums legals en què s’ha pogut votar per la independència, el més recent fa dos anys. A gairebé tots hi ha hagut tres alternatives: una, quedar-se com està: un territori sotmès a l’autoritat del Congrés a Washington; dos, esdevenir un estat de la Unió, i tres, la independència, que sempre ha obtingut percentatges de vot d’una xifra.
El Comitè Nacional Republicà no dona suport, per descomptat, al referèndum de secessió de Texas. Però també els partits polítics americans són diversos i fragmentats. A la pràctica, els dos partits nacionals són grans para-sols dels partits estatals i locals i, fora del Congrés, només funcionen a nivell nacional per a la campanya de l’elecció presidencial cada quatre anys.
Les eleccions federals de mig mandat aquest novembre coincideixen amb l’elecció de diversos governadors i parlaments estatals, inclosos els de Texas. L’actual governador, el republicà Greg Abbott, ha fet campanya contra les massives passades de la frontera des de Mèxic mitjançant l’enviament d’autobusos amb milers d’immigrants il·legals a Washington, Nova York i Chicago, ciutats governades pels demòcrates. D’acord amb el programa del seu partit, Joe Biden és el president “en funcions” ja que la seva elecció va ser il·legítima; tota limitació de la venda d’armes, fins i tot a menors, és una violació de la Constitució i dels drets donats per Déu; l’homosexualitat és una “elecció d’estil de vida anormal”; i els Estats Units haurien de sortir de l’ONU.
El seu oponent demòcrata és un jove molt animós, Beto O’Rourke, que se centra en el control de les armes de foc arran de la matança recent a Uvalde i propugna l’establiment de zones sense armes a prop de les escoles.
Ara com ara, els sondejos donen avantatge a Abbott, el qual hauria de validar el referèndum per la secessió.