Guiada més per la curiositat que per esperit informatiu, me’n vaig anar a ramblejar. Volia veure les piconadores, les grues si n’hi havia, que marquen el principi de les obres de la històrica via.
Si hagués pogut li hauria regalat a Jesús Quintero un passeig per la Rambla. Hauríem anat a ensumar i, de ben segur, els veïns li haurien respost a tot sense sentir-se preguntats.
La primera conclusió del visitant autòcton és penosa. La gent passeja per la Rambla amb pas ferm, com un exèrcit narcotitzat, cap a no se sap on. Amunt i avall, amunt i avall, manu militari. Ningú no s’atura, perquè no pot, a veure flors o ocells. Estàtues i dibuixos fets amb pinzell de bruc.
A l’entrada de la Boqueria un home amb els genolls i el front a terra demana almoina mentre manté alçat en difícil equilibri un vas de plàstic. Et mira de reüll si no li deixes res, i aquella mirada de retret t’acompanya fins a Colom.
Vuit anys d’obres són molts per a un veïnat que ja ho ha patit tot
Vuit anys d’obres són molts per a un veïnat que ja ho ha vist i patit tot. De tancaments de comerços històrics a atemptats, de batudes a cops de mànega postbotellot. La posada en escena resultava felliniana –ja no és la Rambla que va cantar Quimi Portet– i a mesura que més m’acostava al lloc del crim, el trepant, més ganes em venien de fugir.
Així doncs, al passeig imaginari amb el Loco de la Colina, vam fer mitja volta per perdre’ns pels carrerons. Santa Maria del Pi, que no obre de franc fins a les sis de la tarda, Petritxol i la seva aroma de xocolata vella, la botiga de joguines de llautó. A la Sala Parés... catorze dones i dos homes!
Ja de tornada, sense bemolls per afrontar les obres, l’espectacle rambler va arribar de l’amor entre una jove de trenes afro i un músic de carrer. Al geni Quintero, si hi hagués estat, segur que li hauria interessat més la imatge final: un home amb forquilla i ganivet donant-li síndria al seu gos. Glòria als poetes.