No deixa de sorprendre’m la sobreatenció d’alguns a qualsevol campanya que surt del Ministeri d’Igualtat. Aquests dies en massa a treure-li punta a l’home tou, al qual fa gairebé quaranta anys el Fary –per cert, he hagut d’explicar-li al meu nebot de vint qui és– va dir que no suportava: “Ese hombre de la bolsa de la compra, del carrito del niño (…) La mujer es granujilla y se aprovecha del hombre blandengue”. Fins i tot la presidenta Ayuso, desencertadament, ha arribat, després d’una rebuscada argumentació a Pedro Sánchez i Feijóo, a desqualificar una vegada més la tasca de la cartera que lidera Irene Montero: “Aquell ministeri que tant li fa... el ministeri que més tant li fa”.
Novament la mania de barrejar-ho tot, embrutar l’aigua perquè ningú no sigui capaç de veure el rerefons de les coses. Ja no som el 1984, quan el Fary, plantant cara i amb el beneplàcit de la majoria, feia aquelles declaracions. Qualsevol entén que en termes de publicitat, el reclam, l’humor i la ironia són eines útils. Treure les coses de context, qüestionar cada campanya que surt del Ministeri d’Igualtat és un comportament retrògrad, més proper al Fary i al desig d’immobilisme.
Qüestionar cada campanya que surt del Ministeri d’Igualtat és retrògrad
Ocupar-nos per construir una ciutadania més igualitària, per posar fi als biaixos i creences que ens esclavitzen en rols obsolets és una cosa útil i necessària. No perdré el temps a enumerar la quantitat de diners que invertim en campanyes de discutible necessitat com la d’apadrinar un pingüí del Ministeri de Defensa, que podrien haver estat també font de polèmica i no van causar tant debat.
El més perillós continua sent intentar superposar una narrativa que frivolitza o menysprea la importància de continuar eliminant biaixos socials. Continuem insistint a no ser profetes de la nostra terra i que ens hagin de valorar els de fora. Doncs el ministeri més qüestionat, el d’ Igualtat, és vist com un símbol de desig d’avançar i no retrocedir.
Pot qüestionar-se si la campanya de l’“home blandengue” és la més encertada, però és perillós apuntar sempre amb la intenció de desacreditar una manca de la nostra pròpia societat: la igualtat encara no és una realitat. Fer-ho és de polítics tous. Sense distinció de sexe.