Un dels llibres que més em van enlluernar a la meva adolescència va ser La pesta, d’Albert Camus. Tant, que Camus és un autor a qui torno sempre. L’última vegada aquest estiu, per llegir un breu assaig de Stephen Eric Bronner, titulat Camus. Retrato de un moralista. El porto a col·lació perquè he llegit els últims temps diversos articles que carreguen amb rancúnia displicent i sense matisos contra tota la dreta europea, a la qual s’acusa de dinamitar la democràcia per les seves vel·leïtats, certes en ocasions, amb l’extrema dreta, però que no dediquen ni una sola crítica als populismes d’esquerra, ni tampoc denuncien la polarització política causant de la radicalització dels dos extrems de l’arc parlamentari. Un silenci onerós que també tapa els excessos dels nacionalismes excloents, que erosionen de continu i a consciència el marc institucional.
No és res de nou, ja va passar el mateix als anys trenta. I, després de la Segona Guerra Mundial, molts van seguir cantant la mateixa palinòdia durant tota la guerra freda: el feixisme és el mal absolut, que efectivament ho és, mentre que el comunisme és una noble doctrina darrere una societat nova imbuïda de justícia social. Amb oblit flagrant que la societat justa del futur no pot basar-se en el sacrifici d’individus innocents al present. Simone Weil ho va expressar així: “El fi moral és no fer res que violi la dignitat humana, en un mateix o en un altre”. I aquí no hi valen colors: ni el blau, ni el vermell.
Només reconeixent la vanitat d’intentar canviar-ho tot és possible canviar algunes coses
Camus havia militat al Partit Comunista als anys trenta, fins que va ser expulsat per defensar un projecte de llei promogut per Léon Blum, que estenia el dret de vot a 200.000 musulmans algerians en contra de l’opinió de Stalin, qui va obligar els comunistes francesos a retirar el seu suport als nacionalistes algerians. Camus va trencar la regla sagrada del “centralisme democràtic”. Eren temps convulsos que consideraven impotent la democràcia, inútil l’humanisme i decadent l’individualisme. Mussolini volia construir una “Nova Roma”; Hitler, un imperi “ari” de mil anys, i Stalin afirmava que les purgues eren necessàries per assolir la utopia. Camus va afrontar aquest tema, d’una manera directa, a Calígula (1944). Calígula, que personifica el totalitarisme, expressa actituds i valors populars durant la dècada del 1930, si bé el mal encarnat per l’emperador romà forma part indeleble del món, el que Camus proclama quan Calígula pronuncia, mentre mor, les últimes paraules de l’obra: “Soc viu”. I a Ni víctimes, ni botxins (1946), que recull els últims escrits de Camus per a Combat, enalteix la santedat de la vida individual i critica explícitament tant el feixisme com l’estalinisme per la seva perversa creença en què un futur utòpic justifica l’ús de la violència sistèmica al present. Per això Camus va insistir a establir límits conceptuals per a l’acció permesa i va rebutjar l’ús d’una doble vara de mesurar.
El 1951, a L’home rebel, va expressar la seva repugnància davant una època en què l’assassinat en massa va ser acceptat com una opció política viable. La rebel·lia és, per a Camus, l’expressió pràctica de la indignació davant la injustícia, la indignació de qui ha experimentat la transgressió d’un cert límit per part d’un poderós. La rebel·lia és manifestació de vida. Per això va escriure: “Em rebel·lo, per tant existeixo”. Amb el benentès que, per a Camus, el compromís polític amb l’objectiu d’un món perfecte ha de ser temperat per la compassió i el sentit comú. I, així mateix, que les afirmacions abstractes sobre la necessitat de progrés i justícia no justifiquen actes concrets de violència per part d’un moviment o d’un Estat.
Cert que Camus va advocar per la rebel·lia i no per la revolució, malgrat que la reforma no és possible a tots els règims. Ho va fer guiat per la seva intuïció, que continua sent vàlida, que només reconeixent la vanitat d’intentar canviar-ho tot és possible canviar algunes coses. Camus ens diu que és responsabilitat de tot ciutadà prendre decisions morals sobre política, perquè els temps foscos no desapareixen.