Del primer episodi de La casa del dragón sobtava la decisió de no incloure-hi una capçalera. La tradició d’HBO mana que tota sèrie ha de tenir uns crèdits inicials dignes de veure i que tenen una funció que va més enllà de mostrar l’equip que hi treballa: oferir un minut a l’espectador per descomprimir, endinsar-lo en l’estat mental idoni per enfrontar-se a la història, per entrar en contacte amb els sentiments que li evoca. Qui no recorda James Gandolfini a Los Soprano al cotxe, direcció a Nova Jersey, amb el Woke up this morning d’Alabama 3; Nicole Kidman i Reese Witherspoon a Big little lies per les carreteres costeres de Califòrnia amb el Cold little heart de Michael Kiwanuka; el sentit de la comèdia àcid de The white lotus tenia el millor aliat en el compositor Cristobal Tapia de Veer; i una sèrie com Big love fins i tot feia servir els crèdits per marcar un canvi en la deriva de la sèrie, passant del romàntic i felicià God only knows dels Beach Boys per emmarcar la poligàmia dels protagonistes al dramàtic Home d’Engineers que mostrava els mateixos personatges en caiguda lliure.
La casa del dragón
Després d’aquesta absència inesperada, una altra sorpresa: descobrir que el segon episodi sí que tenia capçalera i que hi sonava el mateix tema de Ramin Djawadi de Joc de trons . La casa del dragón tindrà segona temporada després que la sèrie acumulés 20 milions d’espectadors als EUA amb el pilot, però aquesta decisió (que no té res de creativa) només es pot interpretar des de la necessitat de lligar-se a l’original, d’assegurar-se que ningú baixa del drac. A la sèrie també se li nota aquesta por de tenir una identitat pròpia, buscant paral·lelismes amb l’antecessora alhora que repeteix temàtiques (poder, corrupció i una dona contra el patriarcat). I hi ha petits detalls que en fan desconfiar com ara el diàleg d’aquesta setmana entre Corlys Velaryon (Steve Toussaint) i Daemon Targaryen (Matt Smith) en què s’acusa el rei Viserys de passar-se el dia fent grans tiberis i balls. On són aquests àpats i festes? Veure’ls posaria en perspectiva la informació, però sobretot ens deixaria fer-nos una idea de com és la cort, el monarca i l’ambient de la capital dels Set Regnes. Per què hem de dir allò que, mostrant-ho, donaria textura al món de la ficció i enriquiria l’experiència de l’espectador? Ho necessita.