Plou i Jorge Carrión és a les illes de les Galápagos. L’acompanyen altres escriptors al mateix vaixell de National Geographic. Per aquí plou i vaig prenent a la cuina una Fanta de llimona i imagino Jorge Carrión envoltat de tortugues i llops marins. També a les illes de les Galápagos hi ha mascarells camablaus, mascarells cama-roigs i mascarells de Grant, totes elles aus precioses. Iguanes i fins i tot pingüins. Aquí, en aquest tros d’Europa, coloms i cotorres verdes als arbres que no sé com es diuen mentre ara, Ara, en aquest precís moment, trona i plou. S’agraeixen les tempestes de final de l’estiu. Netegen els carrers, fa goig sortir després, obrir les finestres, dormir amb aquestes obertes. L’altre dia vaig veure una salamandra, Jorge. Era en una paret, en una casa. Immòbil. Després, es va posar a córrer i es va amagar.
Hi ha escriptors que viatgen i altres que no ens movem del lloc. De la mateixa manera que uns paguem la hipoteca al BBVA i d’altres reben una beca del BBVA. Quan tornin els escriptors de les tretze o catorze illes que formen les Galápagos, es posaran a escriure llibres que tindran títols com Una iguana anomenada Catàstrofe o algun assaig sobre Darwin i qualsevol cosa moderna, una llibreria a Montevideo, potser. A mi no se m’ocorren mai temes així. I és que no tots els escriptors som iguals. Per això uns tenen seguidors, altres soldats, alguns lectors, i la majoria gent envejosa que no suporta que siguis a les illes de les Galápagos o escrivint des d’una cuina mentre a fora plou i el BBVA et cobra la hipoteca. No em queixo, Jorge, però em podies haver avisat i hauria introduït alguna tortuga o lleó marí a la meva última novel·la, i ara estaríem tu i jo, junts i envoltats d’iguanes i aus de colors inaudites. Però ho vas mantenir en secret i jo aquí, veient ploure i tu no hi ets.
Em podies haver avisat i hauria introduït alguna tortuga o lleó marí a la meva última novel·la
Plou i la malenconia que m’ha acompanyat tota la vida m’assalta. Agafo un tall de formatge i bec un altre glop de llimonada. Penso en aquells escriptors que van aconseguir beques per anar a Roma, amb nòvies que estudiaven a Oslo o que els van convidar a fer jornades sobre literatura contemporània en universitats llunyanes. Penso en ells, Jorge, i penso en tu i en mi. I penso que és bonic tenir amics escriptors als quals se’ls tracta com es mereixen. Em deleixo perquè m’expliquis que la iguana marina sol esternudar i esbufegar a causa de la sal que l’envolta o que Roma és caòtica o que hi ha bancs i bancs.
Aquí ja ha parat de ploure, Jorge, i penso en el temps que s’ha de dedicar a saber trobar temps per escriure i pensar i omplir formularis. Jo també vaig tenir somnis, Jorge. En una ocasió vaig acariciar un cangur i vaig estar a punt de conèixer Michi Panero però crec que això li va passar a un altre però ja barrejo les coses com un escriptor que no surt de casa i s’ho inventa tot. Ara, ja sí, definitivament, està sortint el sol. Diuen que hi haurà gota freda. Te n’informo per si de cas. Saludo l’únic corb marí que no vola que segur que ni ho sabies.