Una represa literària amb noms com Cormac McCarthy, Mircea Cărtărescu, Delphine de Vigan, Deborah Levy o el Nobel Abdulrazak Gurnah no necessita cap presentació. Però encara n’hi ha més: aquesta tardor permetrà confirmar (esperem) la bona impressió que van deixar amb els seus llibres anteriors Amor Towles, Lana Bastasic o Giosuè Calaciura, o descobrir nous noms com el de la cantant Olivia Ruiz. Una altra opció és submergir-se en supervendes com Stephen King, Paula Hawkins o l’últim Montalbano del desaparegut Andrea Camilleri.
El nord-americà Cormac McCarthy (Providence, 1933) és una mica com el Clint Eastwood de la literatura. Des del 2006 que no publicava una novel·la (la mítica La carretera) i ara ens arriben, en un mateix volum, El pasajero i Stella Maris ( Random House, 10 de novembre), dues històries connectades entre si, sobre dos germans, Bobby i Alicia Western, obsessionats amb el seu passat, ja que el seu pare va ser un dels físics que va ajudar a desenvolupar la bomba atòmica. El pasajero parla d’en Bobby, bussejador professional que investiga un accident d’avió les restes del qual reposen sota el Mississippi. Stella Maris és un diàleg de l’ Alicia, diagnosticada amb esquizofrènia paranoide, amb el psiquiatre d’un manicomi.
Centenars de joves actors es van presentar el 1999 al càsting per interpretar Harry Potter al cinema. Al final, només en van quedar dos. Va guanyar Daniel Radcliffe, però qui va ser el rebutjat? David Foenkinos (París, 1974) explora el tipus i la figura del segon a Número dos (Edicions 62/Alfaguara, 21 de setembre).
El romanès Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) –diuen els ocellets que un futur premi Nobel–, publica El ala derecha 26 de setembre), últim lliurament de la fascinant trilogia Encegador –que publica Periscopi en català– i que aquesta vegada s’ambienta el 1989, l’any de la caiguda del comunisme.
Delphine de Vigan ( Boulogne-Billancourt, 1966) es llança a la part fosca de les xarxes socials a Els nens són reis (Edicions 62/Anagrama, 11 d’octubre), sobre una dona que només vol ser famosa, fet que acaba aconseguint creant un canal de YouTube amb els seus fills, i la policia que investigarà l’assassinat d’una d’ells.
Juntament amb De Vigan, un bon nombre d’autors francòfons ocuparan les llibreries aquesta tardor. Apocalipsis bebé 20 d’octubre) de Virginie Despentes (Nancy, 1969) aborda la desaparició d’una adolescent. El debut literari de la cèlebre cantant Olivia Ruiz ( Carcassona, 1980) és El color de tus recuerdos 26 de setembre), sobre una dona que hereta la calaixera familiar amb molts calaixos que van alimentar les seves fantasies infantils, però que alhora despertarà ara fantasmes familiars. L’Stradivarius de Goebbels (Edicions de 1984/Duomo, 7 de setembre), de Yoann Iacono ( Bordeus, 1980) narra la veritable història del violí de la japonesa Nejiko Suwa, una de les músiques més famoses del segle XX. D’una altra autora de la mateixa ciutat, Claire Etcherelli ( Bordeus, 1934), es rescata el seu èxit dels anys seixanta Élise o la vida verdadera I, per descomptat, l’últim premi Goncourt, La memòria més secreta dels homes ( Més Llibres/Anagrama, 30 d’octubre), que ficciona la recerca d’un escriptor llegendari i oblidat, obra del senegalès Mohamed Mbougar Sarr (Dakar, 1990).
Per la seva part, la britànica Deborah Levy (Johannesburg, 1959), més coneguda aquí com a assagista, publica L’home que tot ho veia ( Angle/, 3 de novembre), en què narra com, el 1988, Saul Adler, un historiador narcisista, és atropellat per un cotxe a Abbey Road, i després d’això s’aixeca i posa per a una foto que fa la seva nòvia i que decideix emportar-se a Berlín Est. Però, pel que sembla, el cop ha alterat el seu sentit temporal i li permetrà saltar per la història.
Un altre autor nascut a l’ Àfrica i resident a la Gran Bretanya, en aquest cas l’últim Nobel de Literatura, el tanzà Abdulrazak Gurnah (Zanzíbar, 1948), és l’autor de La vida, després (la Magrana/Salamandra, 8 de setembre), ambientada a l’ Àfrica alemanya, abans de la Primera Guerra Mundial.
Crida l’atenció que dues persones tan diferents com Barack Obama i Bill Gates coincideixin que La autopista Lincoln (Salamandra, 1 de setembre) d’Amor Towles (Boston, 1964) és la seva novel·la recent favorita. Es tracta de l’odissea d’un grup de joves sense diners i amb comptes pendents que decideixen buscar la redempció en diferents i estimulants rutes.
Entre les novetats procedents d’ Itàlia, destaquen a priori Yo soy Jesús ( Periférica) de Giosuè Calaciura ( Palerm, 1960), una road movie protagonitzada per Jesús de Natzaret als 30 anys. El llibre de les cases ( Periscopi/Anagrama, 14 de setembre) d’ Andrea Bajani (Roma, 1975) és la història d’un home i un país a través de les cases on ha viscut.
En narrativa breu, la croata Lana Bastasic (Zagreb, 1986) publica Dents de llet ( Periscopi/ Sexto Piso, 3 d’octubre), un conjunt de relats sobre fer-se gran. I Woody Allen (Nova York, 1935), en un registre humorístic, ofereix Gravedad cero ( Alianza).
Els lectors de supervendes tenen on triar. La britànica Paula Hawkins (Harare, 1972) torna a la càrrega amb un domestic noir titulat Punt cec (Columna/Planeta, 11 d’octubre). El mestre Stephen King (Portland, 1947) reprèn el gènere fantàstic amb un inquietant Cuento de hadas ( Plaza & Janés, 22 de setembre). Al terreny estrictament policíac, arriba Riccardino (Edicions 62/Salamandra, 5 d’octubre), l’últim lliurament del comissari sicilià Salvo Montalbano, creat per Andrea Camilleri (1925-2019), així com diversos títols de la prolífica Joyce Carol Oates ( Lockport, 1938), d’una banda Babysitter (Alfaguara, 6 d’octubre) i de l’altra, Como un espectro/Miao Dao, dues novel·les més en un sol volum (Siruela, 21 de setembre).
Altres títols d’interès són Abejas grises (Alfaguara) de l’ucraïnès Andrei Kurkov ( Sant Petersburg, 1961), sobre un apicultor en els dos bàndols de la guerra; La paraula per vermell ( Angle/Asteroide, 26 de setembre) de Jon McGregor ( Bermudes, 1976), sobre una expedició a l’ Antàrtida; Bastarda Dorothy Allison ( Greenville, 1949) autobiogràfic retrat de les escombraries blanques als EUA; i Monkey boy ( Almadía, 2 de novembre) és una autoficció familiar de Francisco Goldman (Boston, 1954).