Sense Judes no hi ha cristianisme. Sense Figo no hi hauria hagut Florentino. Desconeixem les penúries d’ Iscariot i per a què necessitava aquelles trenta monedes, i només aquell suprem guionista de la Vida va fer que fossin també trenta, però de milions d’euros, els que van atrapar Luis Figo a un precontracte firmat per José Veiga, el seu representant, amb l’aleshores candidat a la presidència del Reial , Florentino Pérez. Al documental El caso Figo: el fichaje del siglo , dirigit i produït per David Tryhorn i Ben Nicholas i estrenat a Netflix, no es descobreixen secrets del traspàs més polèmic dels noranta, però sí que posa tots els trilers davant les nostres mirades. En resum, dos jugadors de pòquer murris –Veiga i Figo– acostumats a plomar aficionats –els presidents de Parma, Juventus i els dirigents del Barça– decideixen estafar el senyor de gris de tota la vida – Florentino–. El que ells no sabien és que aquest resultaria un encreuament d’ Al Capone, Hannibal Lecter i el tipus que actualitzava la cartilla de La Caixa a la teva àvia.
Si un té interès en el que va ser allò, el documental és una feina formidable que no carrega les tintes cap a cap banda i que exposa els protagonistes davant les càmeres, exemplars d’una època passada, en una posada en escena genial. D’allò en fa 21 anys: no hi ha correus electrònics ni missatges de WhatsApp sinó trucades a mitjanit i converses no contrastades, però tot i això es poden treure conclusions sobre què va passa, la pinta dels actors i la col·lisió de dues èpoques: samurais amb ganivets de postres contra soldats amb metralladores.
Sobre el primer. Figo & Veiga, Veiga & Figo, van acabar recalant a la Lliga espanyola perquè la seva primera destinació, Itàlia, els va ser impedida per una sanció de dos anys. El motiu? Duplicitat de contractes. Davant el frau, Figo recala en un Barça en què triomfa en les seves cinc temporades. L’estratègia no els va sortir malament i tots dos van creure que sabia com fer aquelles coses que no s’han de fer però es fan –acord? contracte? declaració d’intencions?–. Fins que va arribar L’ Ésser Superior i, mentre que tots no se sap ben bé a què jugaven, ell ho sabia perfectament. Jugava a guanyar o perdre a qualsevol preu. I sorprèn –ara i llavors– que Florentino guanyés unes eleccions amb una cosa que a Primer de Democràcia és frau: la compra de vots. Pérez els diu als seus electors: o porto Figo o abonaré totes les quotes de socis un any. És cert que sense això, sense Figo, no hauria guanyat davant Lorenzo Sanz, un president honest que a més havia guanyat dues Champions en minúscules, això sí. Sanz va avançar les eleccions un any, segur de guanyar. Un estratagema que van seguir altres mestres de l’estratègia com Artur Mas o Pedro Sánchez.
Aquesta setmana s'ha estrenat en Netflix el documental El cas Figo: el fitxatge del segle
Res d’això no hauria estat possible sense la irrupció d’un dels pocs que no menteixen -els periodistes, Valdano, Hierro, Guardiola i ell–: Paolo Futre. Va ensumar comissió, va revisar els prejudicis i, veient-los fora de casa, va veure la seva gran oportunitat: 1,5 milions d’euros. Futre va forçar que Figo fitxés pel Madrid, però podria haver-lo enrolat al servei d’infermeria d’una presó xinesa. Futre és enorme i diu allò que, al final del camí, el que compta és la pasta. A partir d’aquí, la clau són les pilotes dividides, en les quals Figo surt perdent en gairebé totes. Allò del precontracte ho va saber el futbolista o només el representant? Va trucar o no Figo a Gaspart perquè el Barça pagués la clàusula dels 30 quilos? Figo no és creïble, sinó que s’ha enrocat en un relat avalat per l’explosió d’odi –els mitjans catalans també es van cobrir de glòria–, però del documental queda clar que no volia deixar el Barça, que es va veure atrapat –Veiga i ell– a la seva pròpia teranyina de trampes.
Un nou ordre arribava i la idea que la sentimentalitat, la superioritat moral i el ser el club elegit pel Déu del Nou Testament bastava es va trencar. Aquí no vam aprendre res i dues dècades després vam creure que es podia aconseguir la independència si, en una manifestació, no tiraves papers a terra. Florentino va imposar la seva manera de fer amb un comportament tan guanyador com èticament reprotxable –el madridisme també tenia una altra ànima, que va perdre en el combat fins avui– i, de manera semblant, Laporta va guanyar unes eleccions al favorit Bassat –recordeu l’opció sobre Beckham quan ja estava fitxat pel Reial Madrid?– i ens va posar davant la idea que potser no tot val per guanyar, però sí que val tot si guanyes.