Pocs anys enrere, encara algú o altre imaginava futurs perfectes. Utopies. Una pàtria nova de trinca, un planeta verd, la governança universal. Entre covid, deute i guerra, les utopies s’han acabat de cop. De bracet a la informació geopolítica o bioclimàtica, ara s’imposa la distopia. La impressió que ens fa el futur és esgarrifosa. Anticipant-se a l’apocalipsi, la cultura de masses ha normalitzat en pocs anys les distopies en pel·lícules, sèries i novel·les: catàstrofes climàtiques, malalties fora de control, caos social generalitzat.
Cormac McCarthy a La carretera (Edicions 62) narra el viatge desesperat d’un pare i el seu fill després d’una gran catàstrofe. El món s’ha enfosquit i és perillós. Neu negra. Incendis. L’aigua dels rius travessa terres de cendra. Un talc fosc i tou s’estén pels carrers dels pobles abandonats. Cal amagar-se dels supervivents. El pare i el menut, units per l’amor i la por, travessen un territori tètric dominat per clans sanguinaris, bestialitzats. Com que la gran dificultat és trobar menjar, ja que la natura no en produeix i la civilització ha desaparegut, una banda de bàrbars viu de caçar supervivents. Com si fossin pernils penjats al rebost, els lliguen i se’ls van menjant per parts: ara les cames, ara els braços; sense matar-los, perquè la carn es podriria massa aviat. Aquest episodi impressiona severament el lector, no pas per la seva truculència (McCarthy és molt sobri, suggereix més que conta), sinó perquè, després d’Auschwitz, els khmers rojos i el genocidi de Ruanda, ja sabem de què és capaç la condició humana. De tan impensable, l’escena ens sembla terriblement possible.
La tristesa del nostre temps no exclou ni l’esperança ni la culpa
En un context catastròfic, el mal sembla l’únic camí. Però l’amor també sura: és el motor que empeny el pare a intentar l’espantosa travessia per fer possible, no pas la seva salvació, sinó la del fill. Ho aconsegueix trobant un grup de supervivents que s’enfronten a l’apocalipsi ajudant-se fraternalment. Vet aquí una novel·la ombrívola i estimulant alhora. Expressió molt destil·lada de la tristesa i les pors del nostre temps. Una tristesa que no exclou l’esperança. Ni el sentiment de culpa. Mai, com ara, la humanitat no s’havia endinsat en un futur inquietant amb la consciència tan clara que podria haver-lo evitat.