Isabelle Huppert: “M’agrada exercir l’art de seduir”

Una diva. La més gran que ens ha donat el cinema francès. I ahir a la nit va rebre un premi a tota la seva carrera de mans d’una reina. Letícia va lliurar Isabelle Huppert el Master of Cinema al pati de la Misericòrdia de Palma. Un guardó que l’ Atlàntida Film Fest atorga als grans protagonistes de la història del cinema.

“És un honor participar en un certamen centrat a potenciar nous talents i directors”, va assegurar l’actriu francesa, que també tenia un altre motiu molt més pròxim per anar a Mallorca i al certamen: la seva filla, Lolita Chammah, forma part de l’elenc d’una de les pel·lícules que concursen en aquesta edició número 12 del festival, Soul of beast , de Lorenz Merz, que va guanyar el Premi del Públic.

A més d’acompanyar la seva filla i de donar suport al cinema d’autor emergent, Huppert va tenir una estona per a la premsa. La protagonista de Madame Bovary o La ceremonia ( totes dues a les ordres de Claude Chabrol als noranta ) va defensar la seva tria de papers de dones fortes i al límit.

“Des de la tragèdia grega, els personatges impactants com Medea són els més atractius”

“No han estat mai eleccions arriscades. Són rols gratificants que m’han aportat molt. Des de la tragèdia grega, els personatges impactants com Medea són els més atractius per a l’actor i el públic, perquè la missió del cinema és que ens fem preguntes, i aquesta tipus de personatges ajuden a plantejar-se moltes coses”, va assenyalar Huppert en roda de premsa a l’ Atlàntida Film Fest. “No hi ha res arriscat en tot el que he fet fins ara”, va insistir, “no he pujat mai en un trapezi”.

Huppert no ha fet el triple salt mortal literalment, però sí que s’ha deixat portar als límits sota el guiatge de directors com Michael Haneke, que a La pianista (2001) la va convertir en una professora de piano reprimida sexualment que s’acaba mutilant.

L’actriu té molt clar que prefereix “treballar amb grans directors, amb genis, com ara Haneke o Chabrol, que són els que fan que els intèrprets se sentin lliures, perquè els tenen prou confiança per expressar-se”. Per Huppert, la llibertat és fonamental: “Sempre ha estat el que m’ha guiat durant la meva carrera, aquesta llibertat de poder triar el paper que volia i de treballar amb el director que m’agradava”, diu.

L’actriu no comparteix la idea que les dones madures siguin expulsades de les bones pel·lícules

Lliure i seductora. Així s’ha sentit des que va debutar com a protagonista a Aloïse ( Liliane de Kermadec, 1975), en què donava vida a una pintora esquizofrènica. O amb La encajera ( Claude Goretta, 1977), la pel·lícula que li va donar fama internacional, en què interpretava una perruquera tan delicada que rentava els caps com si fes randa.

Dolços o perversos, Huppert sempre ha mirat de seduir amb els seus personatges: “M’encanta exercir l’art de la seducció, realment és el que es treballa al cinema, perquè et permet arribar a l’emoció, a l’ambigüitat i a la invisibilitat d’allò que s’amaga”, va afegir l’actriu, que va afrontar la tarda calorosa, gairebé infernal, de Palma vestida de blanc rigorós, pantalons i camisa de seda.

Entre els personatges de dolenta més recents, destaca la protagonista de La viuda (Neil Jordan, 2018), una dona solitària (una altra vegada pianista de professió) que fa molt de pànic. Huppert es va mostrar encantada amb què Jordan s’inspirés en ella per escriure el paper: “És genial i molt extrem, tot i que és veritat que és un personatge monstruós, i el Neil i jo vam aconseguir estar en aquesta monstruositat fins al final”,
va dir.

“En la meva carrera m’ha guiat la llibertat de poder triar el paper que volia i el director que m’agradava”

Entre els directors que Huppert ha pogut triar, destaquen noms internacionals, com ara Michael Cimino, Otto Preminger, Andrzej Wajda, els germans Taviani, Ursula Meier o Joachim Trier, però l’actriu va voler remarcar ahir la seva feina amb el sud-coreà Hong Sang-soo, amb qui va rodar En otro país el 2012 i La cámara de Claire el 2017: “Adoro rodar amb ell, per la imaginació, la diversitat i la manera de fer el seu cinema, que també és molt polític”, va explicar.

Huppert, que ja va rebre el premi honorífic l’última edició de la Berlinale, tot i que no va poder recollir-lo perquè va donar positiu en covid, ara té 69 anys, ha actuat en unes 100 pel·lícules, ha rebut una multitud de premis i està considerada com una de les millors actrius del segle XXI. Una carrera per presumir i que de moment no té pensat deixar. Quan li van demanar si comparteix la sensació que les dones madures no tenen bons papers al cinema, va contestar amb un “no” rotund.