En la història de la humanitat hi ha hagut grans tirans. Alguns de molt coneguts com Calígula o Neró, que, a més de ser dolents, dolentíssims, es van comportar de manera excèntrica. Calígula va nomenar cònsol el seu cavall, va fer que li construïssin un estable de marbre i que l’acotxessin a l’hivern amb mantes de porpra. Qui tractava així el cavall es permetia tota mena de crueltats amb les persones mentre no s’oblidava de divinitzar-se. Consta que va consagrar dos temples a si mateix. Els historiadors ens han transmès la imatge d’un monstre, encara que, d’altra banda, Albert Camus, el va prendre com a referent de la condició humana i de l’angoixa que el fet d’existir pot provocar.
Igualment, el record de Neró ens ha arribat com el d’un altre emperador sanguinari fins i tot amb la família. Va manar assassinar la seva mare i dues esposes; piròman, va fer incendiar Roma –encara que avui no es consideri provat– i va ser un perseguidor implacable de cristians. Tot i que, segons alguns historiadors actuals, tenia un gran carisma i una gran cultura, però això, és clar, no li impedia divertir-se amb excentricitats com aparèixer en públic mig despullat i la seva megalomania era extraordinària.
És a l’estiu, especialment si fa molta calor, quan s’exarceben els instints despòtics
Si avancem cap a èpoques més properes, Stalin i Hitler, al costat de Pol Pot, s’endurien els primes premis entre els més reconeguts tirans de la història moderna. Els psiquiatres han vist nexos comuns entre tots ells; en realitat, entre tots els tirans, la llista dels quals no és, per cert, curta. Pel que sembla es tracta de psicòpates, amb nul·la capacitat d’empatitzar amb el proïsme.
També hi ha altres tirans anònims que campen al nostre entorn. Tenen, això sí, menys poder que els esmentats, però l’exerceixen amb fruïció, amb el desig de fastiguejar el personal per demostrar-se a si mateixos de què són capaços. No sé per quina raó l’estiu facilita de manera extraordinària als seus interessos malvats, perquè tinc observat que és en aquesta època de l’any, especialment si fa molta calor com ara, quan s’exacerben els seus instints despòtics.
Potser vostès han pogut lliurar-se’n. No han tingut la mala sort de trobar-se amb una infermera –una excepció, per descomptat davant de tants excel·lents sanitaris amb què comptem– que ens punxa, nyaca, nyaca, com clavaria una, dues o tres vegades l’escuradents en una oliva esquiva. O tampoc no han agafat un autobús o un taxi on el conductor, sense venir a tomb, ha trepitjat el fre o l’accelerador per sacsejar-nos demostrant-mos així que qui controla els comandaments és ell i que nosaltres som, menys que el seu passatge, la seva mercaderia, seva i de ningú més. Potser no són usuaris dels trens de Sarrià, on algú –no sé si amb intencions de mantenir a ratlla el personal– posa l’aire condicionat a una temperatura gèlida, al seu gust o potser amb el gust que constatem que qui té el poder, encara que sigui un poder tan mínim, cal que l’exerceixi al seu antull.
Sento simpatia pels cambrers. Treballen molt, arriben tard a casa i cobren, segons diuen, poc. Però alguns també s’extralimiten amb el poder que tenen sobre nosaltres a l’hora de dipositar sobre la taula les comandes, ja que sembla que aniran a parar sobre la nostra roba. En el moment de servir begudes i menjars, la petita agressió que constitueix una taca els sembla una manera d’exercir el seu paper de petits tirans.
Tant de bo no us topeu amb cap d’ells. Bon estiu.