Matt Damon, Ethan Hawke i Daniel Craig viuen a Brooklyn. Semblaria que tothom, a més dels seus dos milions i mig d’habitants, vulgui viure ara a Brooklyn, en comptes de Manhattan. Té parcs, platges, la cèlebre muntanya russa de Coney Island, les millors vistes de Nova York, museus, cultura, art, restaurants de moda, bars als terrats dels edificis, barreja ètnica, bones escoles i universitats, fàbriques pròpies de ginebra i de cervesa, una mitjana d’edat de 34 anys, una delinqüència controlada (cosa que no vol dir que es pugui deixar el cotxe obert amb les claus posades), botigues independents, discoteques on els encarregats de seguretat no et miren les sabatilles d’esport per decidir si et deixen entrar o no... En resum, el paradís dels hipsters.
També es troba dins de les seves àmplies fronteres (és el districte més gran de Nova York) el Barclay Centre, on juguen els Nets, l’últim (i fallit) intent de crear un superteam que emuli els Lakers de Magic, els Bulls de Jordan i els Celtics de Bird, però no a la manera antiga, a poc a poc i peça a peça, construint un equip a còpia de bones seleccions en el draft i canvis encertats, sinó de la nit al dia. Per guanyar ara un parell de campionats de l’NBA. És la tendència des que LeBron James va abandonar Cleveland per Miami, i Kevin Durant va deixar els Thunder per Golden State per posar-se no un sinó dos anells.
El poder a l’NBA ha passat dels executius (gairebé tots blancs) a les grans estrelles (gairebé tots negres)
Però quan tothom vol establir-se a Brooklyn (on els pisos són més barats que a Manhattan, es pot travessar el pont en bici i tenir cotxe, perquè els habitatges disposen de garatge o almenys una entrada on aparcar-lo), resulta que Kevin vol marxar i ha demanat el traspàs. Les lesions i la pandèmia s’han confabulat perquè la seva experiència al barri no sigui el que havia somiat. Els Nets s’han quedat a mig camí del cim (esclafats aquest any 4-0 per Boston en la primer ronda dels playoffs), el club no ha ofert un contracte de llarga durada a Kyrie Irving (càstig per no voler vacunar-se i no poder jugar) i James Harden, fart de la pantomima, va agafar el tren Amtrak a Filadèlfia, bescanviat per Ben Simmons, amb tendència depressiva i que encara no ha debutat.
Però una cosa és que Durant vulgui als 33 anys canviar d’aires i una altra que pugui aconseguir-ho. Del seu talent no n’hi ha dubte, és un dels millors alers ofensius en la història de l’NBA, quatre vegades màxim anotador de la lliga, onze vegades All-Star, dues vegades MVP de les finals, 30 punts, 7,4 rebots i 6,4 assistències de mitjana a l’última campanya. Però té un contracte de 193 milions de dòlars fins al 2026, i per deixar-lo anar els Nets volen una altra superestrella. El problema és que Doncic, Young, Adebayo, Tatum, Embiid, Wiggins, Murray, Karl Anthony Towns i Mitchell no són al mercat, cosa que deixa com a única opció un intercanvi amb Phoenix, Miami, Toronto o New Orleans, en què, a més de jugadors, Brooklyn rebés un bon grapat seleccions en futurs drafts. Per, en comptes de construir de sobte un superteam , fer-ho com abans.
Abans el poder a l’NBA el tenien els executius (gairebé tots blancs), i els equips es forjaven a l’oficina del general manager . Ara els grans jugadors tenen la paella pel mànec, amb contractes flexibles i influència per contractar i acomiadar entrenadors. Quan LeBron o Durant canvien d’equip és com si el canyó del Colorado es traslladés a Suècia o Jimi Hendrix hagués fitxat com a guitarrista pels Rolling Stones. Però entre els seus molts poders no sempre hi ha decidir en quin barri viuen.