És perillós confondre la capacitat dialèctica amb l’impuls incontenible de mentir. La propaganda és practicada a tot arreu, però és molt contra- produent si xoca amb la realitat dels fets. Boris Johnson ha caigut no només per ser un pallasso sinó perquè les seves mentides el van acabar ofegant políticament.
La desconfiança cap al governant es remunta als clàssics grecs i ha recorregut els segles sense gaires variacions lamentant la decadència moral dels temps presents. Un futur negre per a Europa el va dibuixar amb un pessimisme gairebé científic
a l’assaig històric La decadència d’Occident, publicat fa poc més d’un segle.
És aconsellable que els polítics facin pedagogia de l’esforç i parlin clarament de la crisi
El període d’entreguerres va ser prodigiós en molts aspectes, però apuntava les desgràcies que vindrien. Thomas Mann va fugir d’ Alemanya el 1933 avisant de la tragèdia que s’acostava, igual com Sebastian Haffner, periodista i escriptor, que va deixar escrita a Historia de un alemán una visió premonitòria que es detectava en la indiferència a la veritat que s’observava a tot arreu.
Estem en temps molt difícils i no es necessiten governs perfectes sinó polítics que no menteixin i transmetin la gravetat del moment davant el que es pot qualificar com la globalització de la insatisfacció. Macron ha parlat d’economia de guerra i a Alemanya s’accepta el concepte de crisi d’escassetat. Les manifestacions sobre la pujada de preus es repeteixen a molts llocs del món.
La precarietat energètica té el seu principal protagonista en Vladímir Putin, que ha començat a restringir dràsticament els subministraments de gas a una Europa que es va lliurar a les seves mans pensant que Rússia no utilitzaria mai aquesta dependència per a reivindicacions que han resultat inacceptables. Simplificant molt, estem en guerra perquè Putin vol canviar energia per uns territoris sobirans que presumeix tenir dret a annexionar-se.
Es pot parar Putin forçant Zelenski a lliurar-li una part o tot el territori ucraïnès. Però l’Europa que més va patir la dependència militar, econòmica i política del Kremlin es resistirà a un pacte amb Moscou que comporti cessions territorials. Putin compta que aviat arribarà l’hivern com el general Kutúzov esperava Napoleó el 1812 o Stalin esperava Hitler el 1942. Europa es podria escindir entre els qui no volen passar fred i els qui optin per plantar cara a Rússia a còpia de privacions i escassetats. Si es produís aquesta divisió, Putin hauria guanyat i Occident hauria sucumbit.
No sostinc la sensació catàrtica, aquell estat de l’esperit en què es quedaven els grecs després d’haver contemplat la tragèdia. No és temps de contemplar les ruïnes sinó d’enfortir la unitat des de la diversitat davant un atropellament injustificat i no provocat.
Caldrà parlar clar i acceptar el preu d’una confrontació amb un autòcrata que pretén destruir els valors d’una Unió Europea que es regeix pel dret i la llibertat. Si la inflació continua desbocada hi haurà tensions socials, manifestacions i revoltes. I cauran governs si no fan una potent pedagogia de l’esforç i de la resistència. És el moment de polítics solvents i responsables que no tinguin por de ser impopulars si prenen les mesures objectivament necessàries per fer més suportable la crisi.