Una examant de Boris Johnson va escriure a The Times de Londres aquesta setmana que per a ell mentir és igual que respirar. Segons Petronella Wyatt, una periodista londinenca i prestigiosa femme fatale, es tracta d’un tic involuntari, impossible de controlar.
Si el que diu Wyatt és veritat, i sospito que ho és, llavors mentir no és una decisió conscient per al primer ministre britànic que acaba de caure. No és una elecció moral sinó un aspecte inerradicable de la seva personalitat. Amb la qual cosa, no és que Johnson necessàriament sigui una mala persona, sinó que pateix una mena de bogeria. Està desconnectat de la realitat. O, més ben dit, és pres de la seva pròpia realitat, condició que comparteix amb la meitat, almenys, dels líders de govern del món.
Així d’entrada un pensa en Trump, però també en Putin, en Andrés Manuel López Obrador, en Nicolás Maduro, en Daniel Ortega, en Kim Jong-un. Retrocedint en el temps, venen al cap Fidel Castro, Hitler, Stalin, Napoleó, Calígula, VIII. El que comparteixen no és ni els valors, ni el que han fet amb el poder. (Els que s’estan posant histèrics, calma. Òbviament, Hitler i Stalin van causar incomparablement més patiment que Trump o Putin. Maduro i Ortega no són Calígula: fins ara cap dels dos no ha nomenat un cavall com a ministre de govern.)
El que sí que tenen tots en comú és un narcisisme colossal. Des de la seva pròpia imaginació construeixen un ecosistema en què ells són els amos de la veritat, en què el que pensen o senten els altres no té cap importància, en què tot ésser assenyat ha de sucumbir a la seva visió d’un món millor.
Com deia un altre d’aquests possessos, Lluís XV de França: “Après moi, le déluge”. Sense mi el món s’acaba. Es creuen imprescindibles. La vanitat és el seu motor d’ engegada, però una vegada encaminats en el poder es convencen que són imprescindibles. I de sobte apareix un punt de moralitat, per més pervers que sigui. Arriben a l’autoengany de creure, sincerament, que estan fent el bé, que la prosperitat i la felicitat dels ciutadans depèn de la seva permanència en el poder; que si uns altres els reemplacen, el que vindrà és el diluvi.
Els líders envanits s’arriben a convèncer que fan el bé, que després d’ells ve el diluvi
El secret de l’èxit d’aquests envanits consisteix a convèncer la gent que, efectivament, són déus; a embolicar-los en la veritat que ells mateixos s’han inventat, convèncer-los que la realitat objectiva i el seu paradís de les meravelles són la mateixa cosa. S’assembla molt a la religió. Com més l’adhesió al líder es torna una qües- tió de fe, més ancorat estarà ell al lloc de comandament.
Per la visibilitat i suposada maduresa de la democràcia dels Estats Units, Trump és avui el cas més emblemàtic d’aquest fenomen. La nuesa del seu egocentrisme és absoluta. Empatia, zero. Principis: no sap què vol dir la paraula. Desdenya les institucions democràtiques, tret de la Casa Blanca quan ell l’ocupa. Un caos com a governant, el seu únic nord és la fam de grandesa. Tot es redueix a alimentar la seva fràgil personalitat. I és crònicament deshonest. The Washington Post va comptabilitzar més de 30.000 mentides durant els seus quatre anys a la presidència. La paraula clau aquí és la que acabo de fer servir: crònicament. Com amb Boris Johnson, mentir és una malaltia incurable. És la seva naturalesa. Ser Trump és ser un nen mentider.
El perill arriba quan grans quantitats de persones fan seu el seu autoengany, quan creuen en ell amb el mateix fervor que ell creu en si mateix. Això és el que ha passat amb Trump. Per al 30 per cent de la població nord-americana ha deixat de ser el que ha de ser un líder polític en una democràcia –passatger, intercanviable– i s’ha convertit en una cosa que s’assembla més a un líder religiós, etern. Trump és un fals profeta, però els seus devots no ho veuen. La fe supera el món visible. La raó no entra en joc de la mateixa manera que no serveix per sembrar dubtes en un cristià literal sobre el fet que Déu va posar els primers éssers humans sobre la terra fa sis mil anys, o va lliurar a Moisès una taula amb deu manaments.
Johnson es va acabar creient el Brexit, com Trump es va creure que li havien robat les eleccions
Els seguidors de Trump aniran amb ell fins a la fi del món o, almenys, fins a la fi dels Estats Units com a nació democràtica, si ell ho demana. Ja estan en camí. Canviant de metàfora, del Gènesi als Germans Grimm, Trump és el flautista d’Hamelin que embadaleix les multituds i les condueix, tot ballant, cap a l’abisme. I ho fa amb la complicitat, amb el cinisme sublim, dels senadors i congressistes del Partit Republicà, gent que sap perfectament qui és, però li donen suport únicament i senzillament perquè veuen en ell la seva millor possibilitat de reelecció.
Va ser el mateix motiu pel qual els parlamentaris del Partit Conservador britànic van elegir Johnson com a líder. El carisma de Boris va enlluernar totes les classes socials angleses. No hi va haver al seu dia cap polític més popular. El seu llegat històric serà que va vendre al poble anglès el Brexit, sense creure-hi. Al final, esclar, s’ho va acabar creient. Com Trump s’ha arribat a creure que li van robar les eleccions presidencials del 2020. Fidels a la seva manera de ser, Johnson i Trump es van mentir a si mateixos.
Qui sap com acabaran els Estats Units mentre Trump continuï a l’escenari? Al Regne Unit, en canvi, la farsa s’ha acabat. A diferència del Partit Republicà, el Partit Conservador s’ha rebel·lat contra el seu líder. Els ministres i diputats tories no ho han fet, en primer lloc, per una qüestió de principis, per descomptat. Ha estat, una vegada més, per consideracions electorals. Les enquestes els havien dit que Johnson havia perdut tota la credibilitat per al gruix de l’electorat.
La bona notícia és que els britànics s’han despertat de la hipnosi i el sistema democràtic s’ha autocorregit. Com va dir Lincoln, “no pots enganyar tothom tot el temps”. Llevat si, oh ironia, pertanys al partit de Lincoln d’avui, on no tothom però sí una massa crítica del 70 per cent encara no ha vist que el seu emperador és un desequilibrat. Això dels Estats Units és per estirar-se els cabells, però, malgrat el disbarat que ha representat Boris Johnson, el Regne Unit acaba oferint una mica d’esperança al món. Ens demostra que la tirania del narcisisme embadalidor no ha de durar per sempre.