Un tòrrid dissabte de final de maig conflueixen, al nucli de Farrera, actors, algun director de cinema i gent del món de la cultura, atrapats per l’atmosfera d’aquest bucòlic racó del Pallars i per un muntatge artístic al dinàmic Centre d’Art i Natura (CAN). Aquesta mena de residència atreu cada any desenes de persones d’arreu del món: pintors, compositors, escriptors, científics, cineastes, guionistes i creadors de moltes altres disciplines que busquen la inspiració en un paisatge dominat per muntanyes, vaques, cavalls i molta tranquil·litat. El CAN juga un paper rellevant en la revitalització d’un poble estancat demogràficament, que, si no fos per l’arribada de joves idealistes fa quatre dècades, potser s’hauria quedat sense habitants fixos.
Farrera és un dels sis nuclis que conformen el municipi del mateix nom, amb 116 empadronats. Farrera, 32; Montesclado, 40, i Burg, 34, però Alendo, Mallolís i Glorieta només en tenen cinc, quatre i un, respectivament. Els 429 habitants registrats el 1940 van començar a caure en picat i el 1981 es va tocar fons, amb només 75. En l’actual segle, va apujar als 140 del 2011 per començar el 2013 un nou descens fins als 108 del 2020.
Lee tambiénEl llegat dels neorurals en indrets perduts del Pirineu
“Gràcies al substrat dels neorurals que van arribar quan només quedaven tres cases obertes, amb sis persones autòctones i cap nen, el poble continua viu. Llavors, entre finals setanta i vuitanta, Farrera era un lloc d’entrada i sortida constant de gent. La meva dona, la Francesca, i jo ens hi vam instal·lar el 1981, aquí van néixer els nostres dos fills”, explica Lluís Llobet, un dels impulsors i director del CAN, obert el 1995.
L’artífex del CAN va ser l’irlandès Bernard Loughlin, que va passar un any a Farrera el 1976, i un temps després va posar en marxa al seu país un centre d’artistes en què es va inspirar el del Pallars. En aquest enclavament, a 1.360 metres d’altura, bull la creativitat. L’escriptor Colm Tóibin, que la setmana passada va parlar a Barcelona del seu nou llibre, El mag, va descobrir el poble a mitjans dels setanta, i el continua freqüentant cada estiu. Un llarg hivern és una de les seves obres ambientades al Pirineu català.
D’aquesta generació de joves utòpics que perseguien una vida en contacte amb la natura, en queden set, cinc a Farrera i dos al poble veí Alendo. El CAN no ha estat un revulsiu demogràfic, però el poble continua bategant i oferint un envejable menú cultural impensable en una destinació apartada i amb escassos serveis. Cap dels sis pobles no disposa d’escola, comerç ni bar, però sí que poden presumir dels seus cursos d’escriptura, evolució del paisatge, gravat, arquitectura bioclimàtica, cuina, il·lustració científica i també sobre papallones, entre molts altres cursos.
El Centre d’Art i Natura alimenta la creativitat en un entorn de muntanyes, vaques i habitants comptats
“Aquí Miquel Desclot va traduir Petrarca, Marta Marín-Dòmine va escriure Fugir era el més bell que teníem. Aquí també s’han inspirat els compositors Nicola LeFanu, de la Gran Bretanya, i el seu marit, l’australià David Lumsdaine; la pintora Danielle Creenaume, també d’Austràlia; l’arquitecta Sally Starbuck, d’Anglaterra; l’artista canadenca Deborah Koenker...”, detalla Llobet. La llista és molt llarga. “L’escriptor Jaume Cabré, el poeta i traductor Francesc Parcerisas, Eulàlia Valldosera...”, afegeix.
L’associació Amics del CAN gestiona aquesta residència de titularitat municipal, que ocupa dos espais, un edifici que es va aixecar a les ruïnes d’un antic paller i la que era la casa del mestre, quan Farrera encara tenia escola (va tancar el 1964).
L’alcalde, Àngel Bringué, que després de la jubilació va tornar per instal·lar-se al poble que el va veure néixer, va ser de les últimes generacions que encara va poder anar a escola a Farrera. “Érem 20 nens, però quan tenia deu anys, el 1955, la meva família ja va marxar, ens en vam anar a Tremp. El despoblament va començar a finals del segle XIX, amb les primeres migracions a França, també als seixanta i setanta es van tancar la majoria de cases, la gent se’n va anar a la ciutat, és una zona molt oblidada, hi ha un gran desconeixement del món rural per part dels buròcrates que dissenyen programes i fan convocatòries de subvencions... No es pensa en polítiques a llarg termini, i ens trobem que també hi ha especulació en l’habitatge, s’ha rehabilitat molta segona residència, fet que ha provocat la pujada dels preus, l’oferta és molt escassa”, lamenta Bringué.
L’alcalde clama per tenir més sensibilitat cap al món rural, millorar els accessos, portar la fibra òptica...
Altres esculls –subratlla l’alcalde– són els deficients accessos i la falta de fibra òptica. La principal font econòmica del municipi és la ramaderia, amb cinc ramats de vaques i eugues, alguna casa de turisme rural i l’activitat que genera el CAN, que a més ha posat el nom de Farrera al mapa.
L’aïllament que es respira té dues cares: és un cobejat valor per als artistes i els investigadors que passen alguns dies o setmanes al CAN, però no tant per a les persones que viuen tot l’any a les localitats de la vall de la Coma de Burg. Per comprar el pa o prendre un cafè s’han de desplaçar a Tírvia, a cinc quilòmetres, on funciona una fleca i una fonda. No és una gran distància, però cal estar preparat per circular per una estreta carretera. Si un té mala sort i es creua amb un camió, haurà de fer marxa enrere, acomodar-se a l’apartador més pròxim, i cedir el pas al vehicle de grans dimensions que li ve de cara. No hi ha espai per als dos vehicles.
Bringué assumeix que el lleu increment de vuit empadronats el 2021, aquest anhelat repunt esperonat per les ganes de natura després dels mesos forçats de reclusió a causa de la covid, no es consolidarà. Molts dels nous veïns que va guanyar el Pallars van emprendre el camí de tornada a la ciutat. Almenys el CAN continua atraient visitants que dinamitzen la vida local.