Jorge Fernández Díaz, que en els enregistraments de les seves converses amb el comissari Villarejo i el número u de la policia, Eugenio Pino, parla d’ell mateix en tercera persona, diu, en un moment donat, que “estem entre cavallers”, per remarcar que els seus interlocutors mantinguin discreció total sobre la participació del ministre de l’Interior en unes maniobres que són més pròpies d’una organització mafiosa que d’aquells que gestionen l’interès general. Atès que el polític popular no devia refiar-se gaire dels seus còmplices de conspiració, en un altre moment de la conversa, reitera que ell “no sap res” perquè “sé que estic parlant amb servidors de l’Estat”. Fernández Díaz rebla el clau amb una frase que provoca el riure de Villarejo i Pino: “Per tant, jo negaré, fins i tot sota tortura, que aquesta reunió ha existit”. Si no hi hagués casos documentats de tortura policial, el riure podria ser generalitzat.
La insistència obsessiva del ministre de l’Interior a deixar clar que la seva participació en aquesta trama no es pot ni s’ha de conèixer indica una cosa substancial des del punt de vista polític: el que s’està planejant en un despatx ministerial forma part d’una guerra bruta, desborda el que farien uns funcionaris responsables i conscients dels límits de l’Estat de dret. Aquests servidors de l’Estat menyspreen una cosa òbvia, que és la primera lliçó per a tot aquell que es mogui amb placa i pistola: certes accions al marge de la llei –emparades per un patriotisme tan obtús com ranci– no faran res més que deslegitimar l’autoritat dels qui les hagin ordenat. Així passa en tota democràcia homologada, i té costos (o n’hauria de tenir).
Fins a quin punt la Moncloa va tenir coneixement de la conspiració que va orquestrar Fernández Díaz?
Però Fernández Díaz creia que el secret d’aquella conspiració ordida des del cor de l’Executiu l’acompanyaria fins a la tomba, juntament amb Marcelo, el seu àngel de la guarda. Si la impunitat l’havia cobert com una capa protectora fins llavors, per què hauria de témer que la seva bona sort s’esgotés? Això no els passa als cavallers del seu estil. A més, estem davant un home de fe (ho consigno perquè l’interessat en fa bandera pública) i això –contra el que podria semblar– l’allibera del conflicte moral que es deriva d’actuar d’una manera totalment contrària als valors que proclama. Continuant aquesta mateixa lògica, Fernández Díaz va mentir –un delicte més en el seu historial– amb gran naturalitat i convicció quan va ser preguntat en seu parlamentària sobre el comissari Villarejo. El cinisme i el fanatisme amalgamats produeixen màscares de luxe.
Els dubtes han desaparegut: l’anomenada operació Catalunya contra Pujol i diversos polítics sobiranistes va estar dirigida pel ministre de l’Interior, aleshores home de la màxima confiança del president del govern central, Mariano Rajoy. Dit això, la pregunta essencial d’aquest greu cas és la següent: fins a quin punt la Moncloa va tenir coneixement de la conspiració que va orquestrar Fernández Díaz contra partits i dirigents legals? Ho podem preguntar d’una altra manera: És imaginable que el ministre ordenés una guerra bruta d’aquest abast sense comptar amb el beneplàcit del seu superior polític? Si fes aquest tipus de preguntes a la Rússia de Putin, la meva vida estaria en perill. Tinc la sort enorme de ser ciutadà d’una democràcia plena. Espero que els poders públics, començant pel poder judicial, facin la seva tasca i estableixin el com i el qui d’una història inquietant per a qualsevol ciutadà de bé.
El Leviatan –aquell monstre imaginat pel filòsof Hobbes com a transsumpte de l’Estat– que ens hauria de protegir està ficat avui en un bassal pútrid, creat per un ministre, un comissari i altres elements de les clavegueres oficials. Que Fernández Díaz és ja un fusible per sacrificar és cosa evident. Hi haurà conseqüències polítiques que arribin més amunt?
L’enyorat Václav Havel, l’escriptor i president de la Txecoslovàquia democràtica, va escriure una reflexió que serveix per a tots els contextos: “Aquest procés de despersonalització que condueix a l’anonimat del poder com a la seva reducció a la pura i simple tècnica del domini i de la manipulació, adopta naturalment milers de formes, variants i manifestacions diferents. Unes vegades és amagat i inaparent, d’altres clarament manifest. Unes vegades és furtiu, tortuós i subtil, d’altres, al contrari, brutalment directe”. És innegable que, en l’operació Catalunya, els fins estilistes es van quedar a casa.