Amb entrades a preus estratosfèrics (i no de revenda), parades de sushis en comptes d’hamburgueses, margarides a vint dòlars i rotllets de llagosta a trenta-cinc, el Chase Centre de San Francisco, escenari de les finals de l’NBA juntament amb el llegendari Boston Garden, no s’adreça precisament als aficionats de classe treballadora. Més aviat és un reducte de creadors de start -ups , executius de la Vall de la Silicona i els privilegiats que viuen a les cases de postal de Pacific Heights, amb vista al pont de Golden Gate, Alcatraz i Sausalito. A la nova casa dels Warriors hi ha tantes distraccions, tants bars i pantalles per seguir els partits, que molts fans ni es molesten a ocupar un
seient.
No era així al vell Oracle d’ East Oakland, ara una dilapidada sala de concerts al mig d’una zona industrial, on s’arribava travessant un passadís sobre les vies del tren ple de venedors amb qui es podia regatejar el preu de les bufandes, els refrescos i fins i tot els frankfurts. Al·lèrgic a la gentrificació, era el contrari que el Chase del centre de San Francisco. Un passeig pels seus voltants no portava als històrics tramvies i als elegants carrers on els pisos costen pel cap baix dos milions de dòlars, sinó a barriades negres i llatines, esglésies evangèliques, mesquites, cases humils i comerços amb les finestres enreixades, bancs de menjar, i centres d’assistència a refugiats i víctimes de la violència domèstica. I molts descampats on es trafica amb droga.
Les aigües residuals corren pels passadissos del Coliseum d’Oakland i hi ha rates a les màquines de refrescos
El jugador de Oakland Jared Koenig
Oakland, la ciutat on va néixer el moviment de les Panteres Negres i poble natal de mites de l’esport com Bill Russell i Frank Robinson, tenia fins fa poc tres equips professionals. Però els Raiders han emigrat a Las Vegas, els Warriors van jugar el seu últim partit al sorollós Oracle (que tenia un dels millors ambients de l’NBA) el juny del 2019, quan van perdre el sisè partit de les finals contra Toronto, i els dies dels Athletics de beisbol semblen comptats si no es traslladen a un altre estadi.
La decadència d’ Oakland com a capital de l’esport va de bracet amb el seu declivi econòmic. És una de les ciutats més conflictives i violentes del país, el Baltimore de la Costa Oest, malgrat que només el pont de la Badia la separa de San Francisco. El Coliseum on juguen els A’s, enganxat a l’Oracle, és un sinònim perfecte de les profunditats a què ha caigut. Va ser construït als seixanta, quan la moda eren estadis multiusos per al beisbol i el futbol americà, com el Three Rivers de Pittsburgh, el Busch Memorial de San Luis, el Veterans de Filadelfia o el Shea de Queens, tots ells ja enderrocats o remodelats completament. És un monstre de ciment amb capacitat per a cinquanta mil aficionats, però l’assistència mitjana no arriba als vint mil, i hi ha hagut partits amb menys de tres mil persones a les cavernícoles grades. Una de les tribunes superiors (coneguda com a Mount Davis perquè la va erigir l’expropietari dels Raiders Al Davis com a objecte de la seva vanitat) obstrueix la vista de les muntanyes però està tapada permanentment amb una lona verda. Les aigües residuals corren pels passadissos i hi ha rates a les màquines de refrescos.
Els Athletics volen un nou estadi a la Howard Terminal del port, que seria part d’un complex d’habitatges, hotels, bars i restaurants per regenerar el centre de la ciutat, on s’arribaria en una góndola des de l’estació de metro, amb seients de cuir, una discoteca i una piscina. Alguna cosa semblant al Chase. Però l’Ajuntament no en té ni cinc. Si els A’s se’n van, Oakland es convertirà –esportivament– en una ciutat fantasma.