La història d’un filantrop
Em rep a la suite de l’hotel Mandarin, vesteix com molts milionaris actuals: jaqueta de cuir, texans trencats, vambes... Està construint en un terreny de 7.179m a l’ avinguda Pearson de Barcelona tres esplèndides vil·les. Ningú no diria en veure’l que en la seva història hi ha quatre esdeveniments extrems. Fill únic d’un taxista, el va perdre quan tenia 10 anys. Als 19 treballava al Chemical Bank de Londres, on es va iniciar en el negoci del trading financer. El matí de l’11-S tenia una reunió de feina a les Torres Bessones. El 2002, la seva nòvia va morir en els atemptats que l’organització Jemaah Islamiya va perpetrar a l’illa de Bali. El 2004, va viure el tsunami a la seva casa de la platja de Phuket ( Tailàndia). Viure aquells esdeveniments el van convertir en filantrop: “Si passa una cosa dolenta has de compensar-la amb una cosa bona”.
Com arriba a milionari el fill d’un taxista?
La meva infantesa va ser molt feliç, però el meu pare va morir en un accident de cotxe quan jo tenia 10 anys: un xoc, però vaig tenir la sort d’estar envoltat de molts amics i superar-lo, aquest va ser el primer pas.
Com van tirar endavant?
La meva mare treballava en un magatzem, no teníem molt però prou per viure. Mentre tinguis felicitat i salut, la resta es construeix.
Com ho va fer?
Als 19 anys treballava a la banca a Londres, amb 23 guanyava diners com a corredor de borsa, i deu anys després vaig tenir una crisi.
De quin tipus?
El meu pare va morir 9 dies abans de fer 36 anys. Quan jo en tenia 33 estava convençut que, com ell, moriria als 36. Em quedaven tres anys, així que vaig decidir arriscar i muntar la meva pròpia empresa de tecnologia.
Va funcionar?
Sí, i la vaig vendre ràpid perquè volia fer diferents coses abans de morir. Vaig fer els 36 i no vaig morir, però sí que va morir la meva nòvia amb 201 persones més en els atemptats amb bomba que l’organització Jemaah Islamiya va perpetrar a l’illa de Bali.
Vaja, ho sento.
Vaig sentir que havia de fer alguna cosa més important amb la meva vida que amassar diners, vaig decidir crear una fundació en honor a l’Annika per millorar la vida dels balinesos, i ara operem a tot Indonèsia.
On era quan va morir la seva nòvia?
En camí per reunir-me amb ella. Em van obrir bosses i bosses de restes de persones perquè pogués identificar-la.
Espantós.
Quan vaig saber que ja no la trobaria amb vida vaig tornar a l’hotel, em vaig dutxar i amb una tovalloleta enrotllada a la cintura vaig començar a escriure el que pensava que a ella li hagués agradat fer a la seva vida, i va passar una cosa curiosa.
Expliqui-m’ho.
De sobte la porta de la meva habitació es va obrir, vaig treure el cap i no vaig veure ningú, vaig sortir al passadís i vaig continuar sense veure ningú, però la porta es va tancar i vaig haver de baixar a recepció pràcticament nu.
Una escena de comèdia.
Em va agafar un atac de riure, vaig mirar cap amunt i vaig dir: “Has aconseguit fer-me riure fins i tot quan ja no ets aquí”; va ser així com em vaig adonar que havia de fer alguna cosa positiva.
...
En la vida, quan algú et tira una pilota amb força el millor que pots fer és batre-la amb un bat de beisbol perquè la pilota aixequi el vol.
Un any abans va viure l’11-S.
Tenia una reunió a la meva oficina de les Torres Bessones, però aquella nit vaig estar treballant fins molt tard i al matí vaig trucar per dir que no hi aniria.
Es va salvar altra vegada pels pèls.
Aquesta va ser la primera vegada que vaig pensar que li havia de tornar alguna cosa a la vida. Setmanes després vam donar tots els guanys de la meva empresa per ajudar les famílies de les víctimes.
El 2004 va viure el tsunami.
Sí, era a la meva residència a la platja de Phuket ( Tailàndia). Em vaig llevar al matí, vaig veure aquella onada gegant i vaig pujar a la teulada. Va ser allà on vaig decidir prendre’m un mes lliure per ajudar no només amb els meus diners sinó també amb el meu temps. Crec que el voluntariat és fonamental, el temps és com una divisa.
Què va fer vostè?
Vaig crear una organització que coordinava totes les oenagés perquè no hi hagués duplicitat; em vaig adonar que no era un món fàcil, les oenagés competien entre elles, però va valer la pena i vaig conèixer gent increïble.
Per exemple?
Sri Lestari, una dona que arran d’un accident de moto va quedar tetraplègica, però es va adaptar una moto per recórrer Indonèsia i animar la gent a recomençar de nou. No tenia diners, però amb el seu temps va donar sentit a la seva vida i a la de moltes altres persones.
Sembla que la desgràcia el persegueix.
Com més anys visquis més tragèdies tindràs en la teva vida, però la tragèdia més gran és tenir una vida curta.
Vostè com s’ha recuperat?
Quan passa una cosa dolenta, jo faig una cosa bona. És important substituir una cosa negativa per una altra de positiva i no focalitzar-te en el negatiu, no és fàcil però cal intentar-ho.
Sens dubte és vostè positiu.
Sempre estem aprenent. Quan pensem que ho sabem tot és perquè no sabem res. És molt important ser humil, entendre els altres, perquè som la suma de les persones que ens envolten. Cada dia té moments extraordinaris si prenem el temps de mirar al nostre voltant.
Ha sabut envoltar-se de bona gent?
Jo em distancio de les males persones. No tinc enemics, però em quedo amb la gent bona, ells són el meu talismà.