A Luis Harss (Valparaíso, Xile, 1936) se li va ocórrer un dia, en un article periodístic del 1966, referir-se als nous talents de la literatura llatinoamericana com a boom, i el nom es va quedar, i tant que es va quedar. Uns anys abans, havia entrevistat aquells autors, i els va donar categoria de moviment o grup al seu mític llibre Los nuestros (1964). García Márquez va dir que, sense les converses amb ell, potser no hauria continuat escrivint Cien años de soledad. Ara, com si es tractés d’un personatge de ficció, sortit d’un conte de Borges, publica les seves memòries Solamente una vez (Medusa) i es revela com a autor d’una obra extensa (majoritàriament inèdita). Amagat des de mitjans dels anys vuitanta en el remot Mercersburg, una localitat de Pennsilvània amb tan sols 1.532 habitants, únicament les seves amistats tenien notícia de la seva magna tasca com a escriptor, ja que, quan els llibres se li acumulaven al disc dur de l’ordinador, decidia imprimir-los com a “edicions d’autor”.
No podia entrar al món literari, fins al punt que escrivia els meus versos amb una lletra inventada i un codi
Los nuestros el va firmar amb la seva llavors dona, Barbara Dohmann, i hi va entrevistar, quan la majoria encara no eren qui van ser, Miguel Ángel Asturias, Jorge Luis Borges, João Guimarães Rosa, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Juan Carlos Onetti, Julio Cortázar, Carlos Fuentes, Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez. No només va ser precursor a agrupar aquests autors, sinó que, més tard, els va batejar: va fer servir per primera vegada la paraula boom en un article a la revista argentina Primera Plana del 9 d’agost del 1966. “Parlava d’una reunió a Buenos Aires, on hi havia Emir Rodríguez Monegal, Mario Vargas Llosa, Pepe Bianco... I, pensant en el boom italià (l’espectacular creixement econòmic d’aquell país en els anys cinquanta i seixanta), vaig fer servir entre cometes la paraula boom per referir-me a aquests autors. La vaig haver d’aclarir entre parèntesis com a auge, perquè llavors era un terme desconegut per als parlants en espanyol. Va ser una casualitat, no una intenció de batejar el moviment”.
“Soc de família burgesa –explica per telèfon des de Mercersburg, parlant ja de les seves memòries–, vaig tenir una bona educació, però cap contacte amb el món literari, això era vist com una anomalia. Ho feia d’amagat, fins al punt que escrivia els meus versos amb una lletra inventada i un codi perquè ningú no pogués entendre’ls, era un mecanisme d’ocultació tan perfecte que ni jo mateix no podia accedir a aquells continguts, perquè de vegades no recordava les equivalències. Quan em descobrien, em feia vergonya i ho estripava tot”.
“En el meu entorn burgès la literatura era una anomalia; escrivia en codi i després ho estripava tot”
Nascut a Xile, va créixer a l’Argentina i viu als EUA. Ha tingut aquests tres passaports, més el nicaragüenc. “El producte acabat de la meva vida és que no soc ningú. No és una qüestió intel·lectual, sinó més visceral. No hi ha res que em repugni més que algú provi d’identificar-me. La meva família era estrangera a l’Argentina, la meva mare era nicaragüenca, el meu pare jueu i el meu padrastre danès. No em vaig sentir mai d’enlloc, no vull ser res”.
El seu primer llibre és The blind (1962) i “conté el conflicte de tota la meva vida: està escrit en anglès, però descriu un món de parla espanyola”. La seva segona novel·la, un altre cop publicada als EUA, és The little men (1965). L’editor Roger Klein (Harper & Row) li va encarregar Into the mainstream, un llibre d’entrevistes a autors llatinoamericans, i la traduccio a l’espanyol (Los nuestros) li va canviar la vida. “No m’agrada parlar-ne, és una cosa totalment marginal, una obra periodística, que no té res a veure amb la que realment volia fer. La vaig escriure perquè necessitava diners, em van pagar els viatges, vaig conèixer aquesta gent i miraculosament es va vendre moltíssim”. Cortázar, Gabo, Vargas Llosa i d’altres han elogiat la tasca d’Harss. “Els del boom van ser molt amables amb mi, però jo era un angelet innocent que no els coneixia. Monegal i d’altres escrivien llibres pesadíssims sobre el boom que ningú no llegia, i jo vaig venir amb l’avantatge del sonso, del comodí”.
”Los nuestros’ és marginal, periodístic, fora del que volia fer; la vaig escriure perquè necessitava diners”
Harss es va instal·lar a Buenos Aires i va passar a escriure en espanyol. Va crear La otra Sara o la huida de Egipto (1968), que aborda l’antisemitisme a partir del “romanç entre un habitant de Buenos Aires i una noia jueva”. Va tornar als EUA i Tomás Eloy Martínez data llavors el que ell anomena “el voluntari ostracisme” d’Harss.
Ell continuava escrivint, però una força fosca que tenia a dins el va fer creure que la seva obra no aconseguiria publicar-se i no va invertir energies a buscar editor. Les autoedicions van anar conformant una oculta cova d’Alí Baba amb els tresors que ha anat produint durant anys. Pot semblar insòlit que algú sumit en un pou anímic sigui capaç de produir tant. “Un pot fer dues coses contradictòries –aclareix–: deprimir-se i continuar escrivint”.
Entre els amagats, Harss era el més ocult de tots
L’autobiografia Solamente una vez és la seva producció més recent. Bildungsroman llatina i festiva, esquitxada d’humor, planteja temes de pes com la identitat. “Jo feia la meva vida de somnàmbul”, diu Harss, qui diu que s’ocupa de “la seva manera de viure i d’escriure” perquè “un viu però alhora és el que creu que viu”. La metàfora del somnambulisme té una particularitat: “El que fas quan ets somnàmbul és real, i és molt possible que després no ho recordis”.
El descobriment de la veu d’Harss se suma a la d’altres de secundaris de la història del boom llatinoamericà, com ara la del savi català de Barranquilla, el català Ramon Vinyes o la colombiana Albalucía Ángel, amb una narrativa que ha desempolsegat les universitats dels Estats Units. Però, entre els amagats, Harss era el més ocult de tots.