On passen les coses
A les administracions estatals, les coses s’ordenen; però a les ciutats és on passen. Uns manen de dalt a baix als ministeris, però és als carrers de la ciutat, en un de tu a tu horitzontal i en xarxa, on convertim l’ordre en farsa o èxit. I és a les grans ciutats on passen les coses grans... si saben ser-ho. I saber és pactar objectius per sobre de partits, ideologies i classes. Per tot això, avui la nostra ciutat ens identifica més que el nostre estat. És la raó per la qual el nou localisme de Bruce Katz, planificador amb Clinton i Obama i coautor de T, inspira l’agenda de milers de líders de tots els sectors i ideologies que saben reinventar-se amb la seva ciutat. Perquè la ciutat que no s’uneix per renéixer es desuneix per agonitzar. I les grans civilitzacions sempre han estat xarxes de ciutats.
De quines ciutats globals pot aprendre Barcelona?
Als seus líders els agrada comparar-se amb Boston....
És aspirar massa?
Boston té Harvard, el MIT, hospitals...
Es tracta de tenir universitat mundial?
Si vols una ciutat pròspera i universal, funda-hi una gran universitat i espera 200 anys...
Se’m fa llarg.
Ho va dir el senador Moynihan, però jo crec que es pot aconseguir abans..., amb pactes.
Barcelona ja té Iese i Esade.
De prestigi global, sí, però són empresarials i jo parlo d’enginyeries, tecnologia i d’escalar la seva innovació fins a convertir-la en empreses i beneficis que atreguin més inversió, talent i ocupació de qualitat.
I per què Barcelona s’assembla a Miami?
Perquè Miami té voluntat i capacitat de ser ciutat global, però no té Stanford, ni el MIT ni la Carnegie Mellon...
No creu que Barcelona ho intenta?
A Barcelona li passa una cosa semblant a Miami: no disposa d’aquesta gran institució d’innovació de prestigi mundial, però té voluntat i capacitat de jugar a la lliga global. I pot aprofitar l’oportunitat del teletreball.
Què tenim i què ens falta més?
Barcelona destaca en digitalització, creativitat, indústria 4.0 (com big data i 3D), biofarmàcia, biotech , economia de proximitat (comerç al detall), serveis mèdics...
No la veu capital de disseny i innovació?
També, i ho podria ser de qualsevol altra indústria global, perquè atreu talents globals per la seva qualitat de vida. I ja ha innovat en conceptes com el districte d’innovació, del qual és un gran exemple el 22@.
Ens veu en un mal moment?
Perquè una gran ciutat ho sigui, per començar ha de tenir voluntat de ser-ho. I Tel-Aviv ho ha aconseguit amb aquesta combinació d’ubiqüitat i voluntat de ser. I fixi’s a Nova York, també va tenir anys de depressió...
La Gran Poma... podrida, en deien.
Però Bloomberg va saber liderar una xarxa d’entusiastes newyorkers emprenedors d’hospitals, universitats, inversors, i líders ciutadans de tots els districtes...
Per a què?
Van oferir, per exemple, a Stanford que s’instal·lés a Roosevelt Island. I això va
demostrar que anaven de debò. I és la pregunta per a Barcelona: quin serà la vostra Stanford?
No és millor un bon pla tècnic?
És necessari, però no suficient. No n’hi ha prou amb posar nombres, gràfics i mapes a l’ordinador, ho has de convertir en el pla dels barcelonins: què és una gran ciutat?
Vostè és especialista.
Al govern i l’estat les coses es decideixen, però és a les ciutats on passen les coses. I és a les grans ciutats on passen les grans coses, on els plans es converteixen en realitats o fracassen, on els grans pressupostos i polítiques d’Estat arriben –o no– a la gent.
I això on ho va aprendre?
Al Senat i quan vaig treballar amb Clinton i Obama: teníem grans plans, però calia trepitjar el carrer de la ciutat per descobrir si servien. L’administració estatal és vertical i jeràrquica; la ciutat és una xarxa horitzontal.
Quanta cosa depèn dels diners i quanta de les idees i dels ciutadans?
Una ciutat és un estat d’ànim i un concert de complicitats. I sobre aquesta xarxa confiança mútua es genera prosperitat. Si estem dividits, ens empobrim. Si treballem junts, prosperem i no només a cada ciutat, sinó a les xarxes de ciutats com la Lliga Hanseàtica o la del Peloponès.
No vivim una tornada de l’Estat guerrer, subvencionador, totpoderós?
Però les coses de veritat que arriben al nostre dia a dia només passen encara quan un centenar de persones compromeses amb una gran ciutat com Barcelona es comprometen més enllà dels seus propis interessos.
Per què ens hauríem d’unir tots, ara?
Trobin un objectiu mesurable compartit per tots: contaminació 0, habitatge assequible, igualtat, seguretat, neteja... I mesurin el seu èxit dia a dia. I planifiquin.
Ho diu vostè que és planificador.
Fallar en planificar és planificar per fallar. I el pitjor pla és el que no existeix. Planificant, comences a fer i involucrar xarxes, líders, entitats, ciutadans a realitzar.
Per què la ciutat necessita objectius?
Perquè la ciutat que no s’uneix per renéixer es desuneix per morir. Crec que ho van veure aquí en els Jocs Olímpics i quan altres coses els van desunir, com ens ha passat als EUA.
M’he d’unir amb els meus adversaris?
Bloomberg va saber unir esquerra i dreta, rics i pobres, empresaris i funcionaris, per regenerar Nova York.
Doncs vostè és demòcrata, i Bloomberg, republicà i multimilionari.
Soc de Brooklyn i vam posar Nova York per sobre de totes les altres coses. Així es forgen les grans ciutats.