La setmana passada vaig ser a Palafrugell per parlar de Les hores , de Josep Pla. Anna Aguiló, que ha estat gairebé trenta anys directora de la Fundació Josep Pla, em va veure bestiejant al Twitter sobre un llibre que he escrit, que explica tot un any al Montseny, seguint el model d’en Pla. La primera consideració va ser sobre com estan editats alguns dels seus llibres. Les hores les vaig descobrir en una edició de Destino, del 1994, traduïdes al castellà per Josep Daurella a partir del volum d’obra completa del 1982. Quan vaig començar a escriure les meves coses vaig comprar la primera edició catalana, de l’obra completa de l’Editorial Selecta, del 1953, que és més curta (a l’obra completa de Destino Pla hi va afegir textos molt posteriors que trenquen el ritme del relat i hi introdueixen uns anacronismes barroers). Després vaig veure que el desembre del 1945 havia publicat La huida del tiempo , que reunia els articles de la revista Destino. Quan entens que alguns d’aquests textos van ser escrits el 1945 fan molt més efecte. És comprensible que, acabada la Segona Guerra Mundial, Pla escrigui que només les màquines diverteixen i que, amb els bombardeigs aeris, la lluna ha passat de moda. El 1953 no té tant de sentit.
Dibuix de Josep Pla.
Vaig fer una llista de les coses que m’agraden de Les hores . L’observació de la naturalesa i dels fenòmens atmosfèrics: com explica la diferència entre la flor de l’ametller i la del presseguer. Un dia s’hauria d’editar un llibre d’artista amb els colors que s’inventen Sagarra i Pla. El meu color sagarrià preferit és el “color de geniva de pantera”, que atribueix a una corbata. Pla parla d’un cel color de farigola. També diu que la mimosa fa olor de sacarina. La sacarina té una gran importància a Les hores . El narrador parla amb sant Josep, que és un fuster del seu poble, que li diu que la sacarina ha liquidat els bunyols. M’agrada quan explica que els ocells no saben acabar els seus cants. Refilen amb molta gràcia, fan dos o tres riffs i s’aturen en sec.
Sant Josep, que és un fuster del seu poble, li diu que la sacarina ha liquidat els bunyols
Quan ja pleguem se m’acut de dir: “I això d’avui també surt a Les hores !”. Fa un munt de dies que plou. En el text que dedica a l’equinocci de primavera Pla parla del temporal de les faves, que trenca les vies del tren del Maresme, com també ha passat aquest any. El senyor Jordi Massoni, que ha assistit a la meva dissertació, m’explica una història interessantíssima que li va contar Lluís Martínez, cuiner de l’hotel Rocafosca. El temporal de les faves és el darrer temporal gros de l’hivern i l’únic que arriba al rec de Fenals,una entrada molt estreta encarada a llevant, a cap Gros, el massís que tanca la platja de la Fosca de Palamós per la banda de garbí. Per efectes de les onades, els rotllons (els còdols que volten, els nostres rolling stones !) canvien la posició natural: els grossos queden a sobre i els petits a sota. Aleshores els pescadors saben que s’ha acabat l’hivern. Per l’amor de Déu! Com és que ningú parla d’aquesta meravella del temporal de les faves? Què esperen a llegir Les hores de Josep Pla?