Hi ha mitjans de comunicació que el descriuen com un cop de puny, però qualsevol que n’hagi vist el vídeo pot verificar que va ser una bufetada. Una bufetada com les que clavava Eddie Constantine a les seves pel·lícules. Constantine va ser un actor nord-americà que va desenvolupar la seva carrera al cine europeu i que tenia la característica que –per comptes de cops de puny, com és habitual a les pel·lícules– donava bufetades als homes amb els quals es barallava. Era espectacular.
No sé si Will Smith sap qui va ser Eddie Constantine, però en la bufetada que la matinada d’ahir li va fotre a Chris Rock no puc deixar de veure-hi un homenatge a aquell gran actor. Smith es va emprenyar per la broma que Rock va fer sobre l’alopècia de la seva dona. “That was a greatest night in the history of television”, va dir Rock després del mastegot. Des de llavors el món s’ha dividit en dos bàndols: els que consideren que no es pot fer broma de tot (els famosos límits de l’humor) i els que creuen que ningú no té dret a respondre amb violència a una puntualització irònica.
Després del mastegot de Will Smith el món s’ha dividit en dos
Irònica o no, perquè fa més de mig segle, una vegada l’escriptor anglès Anthony Burgess, que vivia a Mònaco, va escriure una crítica demolidora d’un llibre de l’americà Norman Mailer. Mailer la va llegir a la premsa de Nova York, on residia, es va emprenyar, va anar fins a l’aeroport, va agafar un avió fins a París, a París en va agafar un altre fins a Niça i a Niça un taxi fins a Mònaco. Li va donar al taxista l’adreça de Burgess. Quan hi van arribar li va dir que sisplau l’esperés un moment amb el taxímetre en marxa, va sortir del taxi, va trucar a la porta de la casa, Burgess va sortir a obrir i, llavors, amb tota la força de què era capaç un amant de la boxa com ell, Mailer li va clavar un cop de puny a la cara. Tot seguit va tornar al taxi i va fer cap a l’aeroport, per agafar els vols necessaris per regressar a Nova York, a caseta.