Nfum Ngui

Dijous passat vaig trobar en aquest diari una nota, firmada per la redacció, en què es deia que “l’Ajuntament descarta dedicar una escultura a en Floquet de Neu”. Pel que sembla, hi ha uns promotors de l’ homenatge al goril·la que han reunit 35.000 firmes a la plataforma Change.org. Segons l’Ajuntament, el rebuig dels promotors de dedicar una escultura al goril·la albí, mort fa 18 anys, es basa en el fet que “malgrat que la seva figura pot ser amable i despertar la nostra empatia, al cap i a la fi va ser el resultat del colonialisme a Guinea Equatorial”. Vaja, que l’albí és un producte del colonialisme i l’obligació de l’Ajuntament és silenciar-lo, amagar-lo. Segons informava la notícia d’aquest diari, la decisió de negar-li l’estàtua a l’albí va ser presa “pel consell assessor d’ Art Públic de l’Ajuntament”. Després de llegir la notícia de l’esmentada decisió, em vaig dir: “ Juanito, ja tens article per diumenge” i, sense pensar-me'l dues vegades, vaig escriure el que ve a continuació.

Recordo com si fos avui aquell 24 de novembre del 2003 en què, a les 6.40 hores del matí, moria l’únic goril·la blanc del món després que se li administrés una injecció per posar fi als seus patiments (l’albí patia un càncer de pell, diagnosticat dos anys abans). Recordo les paraules de l’alcalde Joan Clos, qualificant el goril·la de “ciutadà molt especial” –allò de “ciutadà” s’explica pels 36 anys en què l’albí va viure en una gàbia del zoològic, pràcticament la totalitat de la seva existència–. Però l’alcalde no es va limitar a pronunciar aquestes paraules, també va dir que a l’albí se li dedicaria un carrer o una plaça i que s’aprofitaria la seva memòria per contribuir a la lluita per la supervivència de la seva amenaçada espècie. Va dir també que s’havia fet un motllo de la cara, les mans, els peus i el pit del finat primat per fer-li, “en el futur i si es considera oportú”, una estàtua. Amb l’alcalde, els papers esmentaven també la presència de Jordi Portabella, com a responsable del zoo i tinent d’alcalde. Portabella, veí meu, em confirmaria dies després la intenció municipal d’aixecar una estàtua a l’albí.

Més d’un dia vaig obrir la gàbia per portar-lo a menjar un arròs de verdures al 7 Portes

Un carrer, una plaça, una estàtua per a l’albí? Era el mínim que podien fer per una criatura, única al món, que havia convertit el zoològic de Barcelona en un referent mundial i que havia omplert de diners les arques municipals. Com havia arribat aquella criatura al zoo de Barcelona? Doncs gràcies al senyor Jordi Sabater Pi, que treballava al zoo –el maleït colonialisme– que l’Ajuntament de Barcelona tenia a Guinea. Pel que sembla, l’albí havia estat capturat per un membre de la tribu fang, un agricultor que havia matat la mare del petit perquè s’estava menjant els seus plàtans, i l’havia ofert a Sabater Pi, que el va comprar per 10.000 pessetes, una misèria. Total, que aquella criatura, òrfena de mare, convertida pels senyors del National Geographic (març del 1967) en Snowflake, the world’s first albino gorilla , no es mereix cap estàtua perquè és “el resultat del colonialisme a Guinea Equatorial”. El resultat? La víctima, senyors del consell assessor de l’ Art Públic, la víctima.

Jo no el vaig anomenar mai Floquet. Sempre li vaig dir Nfum Ngui, “goril·la blanc” en la llengua de la tribu fang. Ens vam caure bé des del principi. Més d’un dia li vaig obrir la porta de la gàbia per portar-lo a menjar un arròs de verdures al 7 Portes o a prendre un aperitiu al Boadas amb els seus vells amics Josephine Baker i Buffalo Bill. Vaig escriure un munt d’articles sobre ell. Un el vaig dedicar al meu amic Gabo, que aleshores vivia a Sarrià, al carrer Caponata, i amb qui solia coincidir en un bar, La Tour (ja no hi és), dalt del carrer Urgell, a prop del despatx de la senyora Carmen Balcells, i on hi havia un bàrman canari que preparava el millor dry martini de Barcelona. Deia així: “Però arribarà un dia, ho saps bé, Gabo, en què l’albí trencarà els barrots de la seva gàbia i es perdrà per la ciutat per buscar allò que és seu. I es berenarà els tranquils caponatencs que no es van espantar mai davant la mirada equívoca de l’albí, del poeta. El nostre Lautréamont engabiat” ( Tele/ eXprés ).

Una estàtua per a l’albí? Per descomptat. Jo proposo un goril·la somrient, lleugerament divertit, enfilant-se per “la palmera” anant a trobar la dama del paraigua. Miau.