Després de la glòria
“Vull ser sincer amb totes aquelles persones que m’han mostrat el seu afecte”, diu Deferr. “Vull que sàpiguen el que va passar després de la glòria. He sentit moltes bajanades sobre mi. Ja no cal que n’inventin més, El gran salto (Península) és la meva veritat. No soc un triomfador, la batalla va per dins, a tots el cap ens juga males passades. Vaig arribar a voler anar-me’n d’aquest món. Vaig ser al cel, però també a l’infern”. Al Mundial del 2002 se li va retirar la medalla de plata per haver donat positiu en dopatge per un porro (“em va marcar per sempre tot i que no vaig tornar a donar mai positiu”). Dos anys més tard va aconseguir l’or en salt a Atenes i la medalla de plata olímpica de terra a Tòquio (2008). Després de retirar-se va caure en l’alcohol, dels 30 als 40 va caminar a la corda fluixa. Avui dirigeix el seu propi gimnàs al barri de la Mina.
Als 5 anys ja feia piruetes?
Sí, al voltant del lloc de congelats de la meva mare al mercat. Queia una vegada i una altra.
Però tornava a intentar-ho.
La Nuria, una clienta, li va dir a la meva mare: “Porta’l al meu gimnàs, hi ha matalassos i almenys no es farà mal”. Quin descobriment!
La primera medalla olímpica li va arribar amb 19 anys. Quan comencen els problemes?
Quan em retiro m’instal·lo a Madrid. Tinc molt temps lliure, vaig de festa en festa: alcohol, cocaïna, pastilles. Em separo de la Raquel. L’estimava. Tot se m’escapa de les mans. Caic en una depressió.
La seva disciplina se’n va a fer punyetes?
Sí, l’alcohol es converteix en un analgèsic, bec per fugir del sentiment de culpabilitat. Estic perdut, buit, sense objectiu.
Aquell porro als 21 anys?
Vaig cometre un error: vaig donar positiu de cànnabis al campionat del món del 2002 a Debrecen i això em va fer perdre la medalla de plata. Em va marcar per sempre. Venia d’una lesió molt gran i abans de tornar a entrenar vaig fumar en alguna festa inconscient que era a la llista de substàncies dopants.
Va guanyar també el campionat d’ Espanya.
Sí, i la copa del món de París, però vaig donar positiu als tres controls encara que de manera descendent, perquè l’efecte va desapareixent.
N’assumeix les culpes.
Des del principi, però ja mai, en la meva carrera, ni un patrocini, zero suport. Quan el 2004 vaig guanyar la segona medalla olímpica, vaig pensar que tot s’arreglaria. Però no va ser així. Vaig seguir quatre anys més, en què vaig quedar quart del món el 2006, subcampió del món el 2007 i subcampió olímpic el 2008, però sempre assenyalat.
És que assenyalar és molt fàcil.
Va aparèixer la meva foto al podi olímpic al costat d’una fulla de marihuana de la mateixa mida. Em va esquitxar per tota la vida. Allò havia passat quan tenia 20 anys.
Dos ors olímpics són el resultat de molts anys d’esforç.
Entrenàvem 7 hores diàries i en una final de salt te la jugues en 4 segons cada 4 anys.
Com es forma aquell caràcter?
Jo sempre vaig ser tímid; de petit era molt sensible, com un osset amorós. Em deien ximple i em posava a plorar. Per ser campió olímpic això no podia ser, vaig haver d’amagar el meu caràcter per convertir-me en el guerrer guanyador. M’ha costat molts anys recuperar l’osset amorós.
Un osset amorós no pot guanyar?
Amb només 8 anys m’enfronto amb gent de 25 que ja és a la selecció absoluta. No només et prepares per guanyar el rus o el xinès, sinó per guanyar tots els teus companys al gimnàs. És una batalla contínua.
Quant temps va estar perdut?
Deu anys. Em vaig retirar el 2011, vaig intentar trobar el meu lloc, vaig ocupar llocs de responsabilitat a la Federació, al CAR; però jo no estava bé. Vaig ingressar en un centre de desintoxicació el dia dels enamorats del 2017 per a 3 dies i m’hi vaig quedar 10 mesos.
Què hi va aprendre?
A escoltar-me. Vaig recuperar “ Gervi l’osset amorós”, ja no li donava ànims a Gervasio Deferr, el campió olímpic. Vaig entendre que el que em passava, com a tanta gent, era per incapacitat de gestionar les meves emocions.
Em sorprèn sent un campió.
Jo no havia tingut temps de madurar, vaig ser un nen fins als 30 anys que vaig sortir de la bombolla del gimnàs. Tot el que fan els nois dels 15 als 25 jo ho vaig fer dels 30 als 40.
Com va sorgir el seu gimnàs a la Mina?
Va començar com un projecte per ajudar el barri a sortir de l’estigma de les addiccions, i va acabar ajudant-me a mi a començar una nova vida sense elles i amb sentit.
Es va acomiadar durant uns anys.
Vaig convocar els pares: “No puc amb la meva vida, necessito ajuda, me n’he d’anar”. Alguns van plorar, d’altres em van abraçar, però tots em van animar: “ Paio, endavant!”.
Quan va tornar al gimnàs va passar de 30 alumnes a 150.
El que m’ha tornat a la vida és l’energia dels meus nens i nenes, poder estar en pau amb la meva mare i recuperar la meva família.
Què va fer amb els diners de les medalles?
La meva mare feia 28 anys que no tornava a l’Argentina i li vaig poder comprar bitllet
dues vegades i pagar al meu germà un viatge.
Es paga un preu alt per la glòria?
Vaig tenir clar des dels 11 anys que seria campió olímpic. Quan vaig pujar al meu primer podi vaig sentir que tot l’esforç havia valgut la pena. Avui no ho tinc tan clar.
Vostè no ha necessitat coaching .
Tenia ànsies de competir, no m’espantava. Sempre he meditat a la dutxa. Allà han començat les meves competicions, visualitzant els meus exercicis sota l’aigua.
Què ha après de la vida?
Ser campió olímpic no converteix la teva vida en or.