Ara fa cent anys, el 1922, la creació d’Acció Catalana posa fi d’alguna manera al projecte cultural noucentista. Entre aquell any i el 1959, la literatura catalana es reconfigura amb poètiques i dinàmiques noves que cristal·litzen en el que Joan Triadú va anomenar el segle d’or o, en paraules de Jordi Marrugat, “l’època dels monstres de la literatura catalana”. Parlem de Carles Riba, J.V Foix, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders, entre tants altres.
El nou volum de la Història de la literatura catalana dirigida per Àlex Broch, Literatura contemporània (III), sota la direcció de Jordi Castellanos i Jordi Marrugat, explora aquest període posant l’accent en tres aspectes innovadors, segons Marrugat: “L’articulació general de l’època amb una mirada global que no existia, la interpretació de cadascuna de les tendències (com el postsimbolisme o els debats sobre la narrativa o la novel·la psicològica) i la lectura d’autors i obres”.
Tres claus innovadores
“L’articulació general de l’època, la interpretació de cadascuna de les tendències i la lectura d’autors i obres”, detalla Jordi Marrugat
Per Broch són uns anys “molt complexos, amb gran diversitat de tendències i fenòmens literaris, molt integrats en la literatura europea del moment” però no com a espectadors sinó també com a pioners, per exemple pel que fa a les aportacions en el postsimbolisme o l’aposta de Josep Pla per la no-ficció (fins i tot el que avui en diríem autoficció) o el camí de Mercè Rodoreda, que agafa l’experimentació de Joyce o Proust i “ho porta cap a una novel·lística de la simplicitat, amb la representació de la vida comuna com farien individus comuns”, detalla Marrugat, que es va incorporar a l’obra en el volum anterior per la defunció de Jordi Castellanos.
L’obra, coeditada entre Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona està dividida en dues parts, els anys vint i trenta d’una banda i els quaranta i cinquanta de l’altra, és a dir, abans i després de la Guerra Civil, tot i que Marrugat aclareix que una de les novetats és entendre la guerra com a trencament de l’organització cultural, “però no de la majoria de poètiques”. És a dir, que en línies generals en el seu discurs la literatura mana per sobre dels esdeveniments històrics. El punt i final, en tot cas, el 1959, correspon a la mort de Carles Riba, com a element simbòlic per mostrar també el canvi d’època que es tractarà al següent volum, que arribarà fins als nostres dies.
Clementina Arderiu, amb Carles Riba al darrere, obre la porta de la casa que els amics van regalar a Riba a Portlligat quan va fer 60 anys
Broch va recordar que l’obra revisa i actualitza des d’una visió molt contemporània l’herència de les històries anteriors, en especial la de Jordi Rubió i Balaguer i la de Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas, però ja “no són unes catedrals” sinó que va insistir en el caràcter col·lectiu. A més dels capítols dedicats a autors (Carles Riba, J.V Foix, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders) també s’entra en els contextos generals, la guerra i l’exili, i s’estableixen les aportacions en cada gènere, sense oblidar autors com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Joan Vinyoli o Maria Aurèlia Capmany.
Lee también
Tot i que no es pot parlar d’una revisió de gènere, perquè no és precisament una obra en què abundin les dones, sí que fa èmfasi en “la irrupció de les escriptores republicanes: Aurora Bertrana, Rosa Maria Arquimbau (que Julià Guillamon reivindica de fa uns anys, i amb el teatre reeditat per Arola), Carme Montoriol, Anna Murià (Comanegra n’acaba de publicar una selecció de contes per situar-la entre els grans narradors del segle XX) i Maria Teresa Vernet. Mercè Rodoreda també, esclar, però amb un apartat propi de Maria Campillo que segons Marrugat fa “una lectura molt precisa de les seves obres, situant com a grans referents la Bíblia i els clàssics grecs i llatins, com els paral·lelismes entre La meva Cristina i altres contes i les Metamorfosis d’Ovidi, en un estudi que assegura que “és una filigrana per les noves idees que aporta”.
Però per veure com aquest “món heteropatriarcal” canvia i les dones prenen relleu com a autores caldrà esperar el proper volum.