Torna la Champions, competició en què tant de bo competeixi el Barcelona la temporada que ve. Hi ha ganes que arribi el dia que l’ Spotify es presenti a l’alta societat europea, de sentir els comentaristes de televisió anunciant que l’ Spotify rugirà davant la tornada del pròdig al màxim escenari continental, de palpar la il·lusió en les veus dels socis que van cap a l’estadi quan diguin “Quin partidàs que ens espera aquesta nit a l’ Spoti!”.
Alguns opinaran que, si no hi havia cap més remei que posar a la venda el noble ideal de “M és que un club”, es podria haver buscat una marca més il·lustre, menys tacada per controvèrsies racistes o antivacunes, com Rolex, o Ferrari, o Louis Vuitton, o Burger King. Però bé, com deia la meva mare, la fam tot ho fa bo. O, com deia un altre, si la música és el menjar de l’amor, continua tocant.
Hi haurà debat, això sí. Hi haurà baralles, l’esport favorit de l’alta burgesia que es disputa el poder al Barça des de temps de Joan Gamper, el fundador. Aquesta nit, feliçment, se’ls ofereix l’oportunitat d’abraçar una causa comuna. Tant els barcelonistes que dubten del nou nom amb què es rebatejarà el Camp Nou com els que el celebren (hola, Joan Laporta) apartaran les seves diferències, units pel desig que caigui aquesta nit el Reial Madrid en el xoc de vuitens de final de la Champions contra el Paris Saint-Germain.
En condicions normals un culer estàndard, estigui a favor de Spotify o no, vol que el Madrid perdi
O això se suposa. En condicions normals un culer normal celebra les derrotes del Madrid més que les victòries del Barça. Però no són temps normals. Hi haurà algun primmirat que es mirarà el “club Estat” PSG amb pitjors ulls que el Florentinat madrileny, o que considera Messi un desertor per haver abandonat el club de la seva vida per trenta monedes qatarianes. Una mica de l’odi
que estableixi la resta de França pel PSG podria travessar el Pirineu. Veure patir Messi, constatar que la recompensa de la seva traïció és l’engruna de guanyar el trist campionat francès, és una eventualitat que provocaria una amarga
en més d’un abonat del futur Spotify.
Nasser al-Khelaifi, president del PSG, va saludar ahir els jugadors de l’equip francès abans de l’entrenament
Però estem filant molt prim. La sana majoria culer estarà enganxada a la tele aquesta nit, ansiosa que Messi emergeixi de la seva letargia gal·la i posi el turbo contra el Madrid com en els vells temps, quan el Barça era una temuda potència mundial. Si cau el PSG, que sigui contra un altre, com el Manchester City.
No tinc informació verificable però sí anecdòtica, via amics i coneguts, que en aquesta època de vaques magres el segon equip dels barcelonistes és el que dirigeix Pep Guardiola. Perquè és català i perquè és, de lluny, l’espanyol més conegut del món. No li farà gaire gràcia a Guardiola veure’s considerat espanyol, però és un preu que, si es posa a pensar, hauria d’acceptar amb fruïció, ja que farà molt menys gràcia als devots del Reial Madrid, a Pablo Casado, a Isabel Díaz Ayuso o als votants de Vox a Castella i Lleó, haver de suportar el dolor de saber que no hi ha cap persona nascuda al regne d’ Espanya que sigui més famosa o més admirada per més éssers humans que ell, un coi de català.
No hi ha cap persona nascuda al regne d’Espanya que sigui més famosa al món que Guardiola
Qui més hi ha? El president de govern, el rei, l’emèrit? Fora d’ Espanya els que saben com es diuen són tres. Rafa Nadal? Quantes vegades més aficionats de futbol hi ha que de tennis? Deu, cinquanta, cent? No, Guardiola no només és un nom immediatament reconeixible en tots els pobles i totes les ciutats de Tijuana a Tòquio, de Reykjavík a Ciutat del Cap, sinó que ningú no qüestiona (amb perdó per José Mourinho) que és l’entrenador més brillant i innovador del segle XXI.
Guardiola és un home afortunat, però satisfet del tot no pot estar. Carrega un llast, pobret. Les boniques figures que el seu equip traça al camp delecten els amants del futbol, però ell no guanya la Champions, el trofeu més desitjat, des de fa onze anys, quan dirigia aquell Barça el record del qual porta per a tant culer tan dolç dolor. La guanyarà aquest any? El somni per a ell i el consol més suculent per a la soferta afició del Barcelona, condemnada avui a veure la Champions des de lluny, seria esclafar el Reial Madrid a la final, un altre motiu per preveure sense angoixa la possibilitat que el Madrid derroti avui el Paris Saint-Germain.
Llegix tambéEl PSG rep al Madrid ansiós per la Champions i ambs els ultres enfadats
