ERC i JxCat van arribar a la cita electoral del 14- F, ara fa un any, amb el compromís de no repetir l’espectacle de desacords de la legislatura anterior, la derivada de les eleccions del 21- D, convocades el 2017 en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Però el compromís va durar de Nadal a Sant Esteve, perquè en realitat el nou mandat ja va néixer tocat després del calvari que JxCat va fer passar a Pere Aragonès per investir-lo president de la Generalitat. El resultat és un any al damunt d’una muntanya russa, amb els dos socis en conflicte permanent i la paradoxa que, malgrat això, volen que el Govern quedi al marge de les turbulències, com si, més enllà d’haver-se’l repartit, els fos una cosa aliena.
Amb la pandèmia de la covid de teló de fons durant tot aquest temps, l’independentisme va guanyar els comicis del 2021 no només en escons, sinó per primera vegada en vots, amb un 52%. Però aquesta fita no ha servit de res, perquè la divisió interna és més patent que mai. També per primer cop ERC, malgrat que la victòria a les urnes va ser del PSC, es va situar al davant de JxCat (i del que abans era CiU). De manera que els de Carles Puigdemont es van haver de conformar amb presidir el Parlament, amb Laura Borràs, però van fer pagar car el sorpasso a ERC i van obligar Aragonès a passar-les magres abans de ser investit a la tercera votació.
El 2022 ha començat amb un altre xoc entorn de Borràs per la gestió de la retirada de l’escó a Juvillà
ERC, paral·lelament, havia assolit un acord amb la CUP, que les seves bases van rubricar el 25 de març, la vigília del primer debat d’investidura fallit, mentre la negociació amb JxCat continuava. Entre els esculls insalvables, el paper del Consell per la República, i per extensió del mateix Puigdemont, i la coordinació a Madrid amenaçaven seriosament el pacte i avivaven el fantasma de la repetició dels comicis. Tant que ERC va obrir converses amb En Comú Podem per si de cas. Però un gir de guió inesperat quan el temps s’esgotava va permetre el que fins aleshores havia estat impossible: Aragonès i Jordi Sànchez es van reunir discretament el cap de setmana del 15 i 16 de maig a Prats de Lluçanès i van desencallar l’acord. El 17 el van fer públic i el 21 era investit, per fi, el 132è president de la Generalitat.
Havien transcorregut cent dies des de les eleccions i es posava fi a vuit mesos d’interinitat, des de la inhabilitació de Quim Torra. Però els recels i les desconfiances subsistien. No hi havia hagut un pacte a tres bandes, sinó un acord bilateral d’ERC amb la CUP i amb JxCat. La CUP es va queixar des del primer instant, i ho fa encara avui, de l’incompliment dels compromisos. Mentrestant, JxCat posava en qüestió també des del minut u la viabilitat de la taula de diàleg amb el Govern espanyol, la gran aposta d’ERC per a la legislatura. Les espurnes començaven a saltar i no van trigar a escampar-se quan el 6 de juliol el Govern va anunciar que les fiances del Tribunal de Comptes als dirigents independentistes encausats per l’1-O les cobriria l’ Institut Català de Finances (ICF), o quan el 8 el Parlament es va pronunciar sobre els Jocs Olímpics d’hivern i ERC i JxCat van votar diferent.
Abans, Aragonès havia reprès el diàleg amb Pedro Sánchez, primer via telefònica el 5 de juny i després en una reunió a la Moncloa el 29, set dies després que el Consell de Ministres aprovés els indults als presos independentistes. La represa de relacions va activar els òrgans de cooperació entre els dos governs, com la Comissió Bilateral Generalitat- Estat, que es va reunir el 2 d’agost a Madrid, el mateix dia que el vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, tancava un acord sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat amb la ministra de Transports, Raquel Sánchez. Però la concòrdia va tenir un recorregut ben curt.
El 3 de setembre el mateix president de la Generalitat destapava la caixa dels trons i provocava potser la crisi més sonada del mandat rebutjant l’acord sobre l’aeroport perquè l’allargament de la tercera pista no respectava la protecció de la llacuna de la Ricarda. Els socis, tot i això, es van afanyar a fer pinya, just l’endemà, en una “jornada intensiva de treball” a la Vall d’en Bas, però el mal ja estava fet i la inversió prevista de 1.700 milions es va esfumar. La muntanya russa no es va aturar davant la reunió de la taula de diàleg que es va dur a terme, a Barcelona, el dia 15, amb els presidents dels dos governs al capdavant, però només amb ERC a la part catalana, perquè JxCat es va entossudir a designar representants que no formaven part del Govern ( Jordi Sànchez, Jordi Turull i Míriam Nogueras, a més de Puigneró) i Aragonès no els va acceptar de cap de les maneres.
En aquest ambient de confrontació l’independentisme havia tornat al carrer el dia 11 per celebrar la Diada Nacional de Catalunya, però amb més desunió que mai, i la presidenta de l’ Assemblea Nacional Catalana ( ANC), Elisenda Paluzie, aprofitava per pressionar: “ President, faci la independència!”. La fugaç detenció de Puigdemont el 23 a l’ Alguer va significar una treva en les hostilitats, que va durar les vint-i-quatre hores que Itàlia va trigar a deixar-lo en llibertat. I a partir d’aquí les divergències es van centrar en els pressupostos per al 2022 de l’ Estat i de la Generalitat.
ERC va renunciar el 29 d’octubre a esmenar a la totalitat els comptes de Sánchez i va donar suport a l’aprovació el 28 de desembre, a canvi d’un pacte per protegir el català en la llei de l’audiovisual, que JxCat no es va cansar de retreure-li. Els números de la Generalitat, davant la negativa de la CUP a donar-hi suport, es van tramitar el 22 de novembre i es van aprovar el 23 de desembre gràcies a En Comú Podem, en una imatge que evidenciava gràficament la ruptura del bloc independentista del 52% i posava de manifest l’enèsim malestar de JxCat –tot i que el conseller d’ Economia, Jaume Giró, és seu– per la negociació entaulada amb els de Jèssica Albiach per tirar-los endavant.
I el 2022 no ha començat millor. A l’escàndol per les jubilacions daurades del personal del Parlament l’ha seguit la inhabilitació del diputat de la CUP Pau Juvillà, que el 20 de gener la Junta Electoral Central (JEC) va ordenar que s’executés de seguida. La gestió del cas ha col·locat la presidenta del Parlament a l’ull de l’huracà, per la manera com s’ha dut a terme la retirada de l’acta, després del teòric pla de desobediència col·lectiva posat sobre la taula per Borràs i que ERC i la CUP van rebutjar. Aquests moviments tampoc no han agradat dins de JxCat i caldrà veure com acabaran.
És el balanç d’un any que no té res a envejar al Dragon Khan de l’època del tripartit. I la perspectiva per al següent no és millor, amb incògnites tan delicades com la de fer front a la imposició del 25% de classes en castellà a les escoles de Catalunya, a la resolució de la qual ERC i JxCat no s’aproximen de la mateixa manera.