Roma és per als mediterranis el que Viena és per als centreeuropeus. Les ciutats imperials despleguen un camp d’atracció que s’estén més enllà de les fronteres de nacions, llengües i cultures. Hem comprat sense pudor –i em sembla bé– el mite de la capital austríaca com a centre de la cultura, no només de Mitteleuropa sinó de tota l’ànima europea, però hem abandonat penosament altres referents més propis, com Roma. I en canvi, quan es comença a llaurar l’abandonat terreny pedregós de la història cultural, aparentment infructuós i àrid, comencen a sorgir testimonis d’aquells ponts que ens van unir, d’aquelles geografies de complicitats que es van estendre al llarg del temps, de milers d’ulls que van veure el que ara veiem gràcies a ells. Apartem la terra amuntegada amb delicadesa i sorgirà el marbre brunyit de les velles estàtues, les teles perdudes de paisatges antics, les cartes llegides només una vegada, les vistes i els mapes oblidats, els memorials comercials de productes ja consumits, les biografies íntimes d’aventures passades...
Com la d’aquell prevere nascut a Castelló de la Plana el 1636, quan aquella ciutat era tot just una plàcida vila agrícola a la ribera mediterrània. En l’encara Regne de València, quatre urbs superaven aquella ciutat en població, València, Oriola, Alacant i Xàtiva, encara que els contemporanis la definien com a “ciutat populosa, amb molta gent lluïda que la compon”. En aquell context va néixer Vicente Giner. El seu origen va ser Castelló, però la seva destinació va ser Roma, ciutat on va morir el 1681, als 45 anys a casa seva, al Rione di Campo Marzio, sent congregant de l’església de Montserrat, pròpia de la Corona d’Aragó. Com es pot explicar la seva agitada biografia? Com es pot ressuscitar i entendre avui dia els ponts que es van traçar entre aquelles dues diferents urbs i que van permetre a Giner fer-se pintor, anar-se’n a Roma i convertir-se en l’autor d’algunes de les vistes més boniques de la capital romana del segle XVII? Firmava els quadres com a “VIN.GI. / VAL.” “Vincenzo Giner / Valenziano”, pressuposo. No va abandonar mai el seu origen, però el va inscriure en un marc més ampli. Com van assenyalar Fernando Benito i José Gómez Frechina, la seva firma sol aparèixer així gravada a les seves obres, com en aquell quadre on es pot llegir al pedestal d’una de les pilastres corínties que sostenien un enorme edifici, reconstrucció ideal d’una d’aquelles basíliques romanes de les quals només ens queden voltes i robustes parets nues.
Al quadre, són visibles tres naus i una cúpula i infinitud de personatges deambulant, amb elegància i desimboltura, per aquesta arquitectura no del tot inventada. Una gran taula, al centre, revestida amb riques teles carmesí, reuneix músics que reprodueixen amb els seus instruments les partitures disposades de manera ordenada. En un extrem, una altra taula sosté una rica vaixella sobre unes estovalles immaculades, mentre uns criats s’escarrassen a disposar-la correctament. Una parella, en l’altre extrem, ella protegida amb un para-sol, s’acosta lentament cap al centre de l’escena, mentre uns gossos dirigeixen la mirada curiosa cap als que poblen la tela.
Les pintures de Vicente Giner rememoren i reconstrueixen el millor de la nostra història cultural
Imaginem els ulls de Vicente Giner a l’arribar a Roma a mitjan segle XVII. Els historiadors de l’art han fet la seva feina i sabem que va aprendre la tècnica de la perspectiva amb el gran mestre Viviano Codazzi, nascut a Bèrgam el 1604, quan el valencià amb prou feines era un jove de vint-i-pocs anys. Giner va saber utilitzar, amb sensibilitat i sense artifici, recursos com les lloses del paviment de les seves escenes com a guies de la mirada i de l’acció dels seus quadres. Les pintures de Giner poden semblar menors en el panorama de l’art mundial i tal vegada ho són, però en canvi rememoren i reconstrueixen el millor de la nostra història cultural, de les nostres òrbites vitals. En aquests temps de pandèmia, quan els viatges ens estan vedats i només la capacitat per al desplaçament mental ens salva de la desesperança, l’art ve a auxiliar-nos i la història cultural també. Qualsevol lector o lectora que vulgui viatjar a Roma sense sortir de casa pot acostar-se al Museu de Belles Arts de València, on, amb referència d’inventari general 167/2004 (que important que és l’ordre i el detall per a l’estabilitat emocional!), trobarà aquesta escena romana vista a través dels ulls d’un noi castellonenc que va dividir la seva vida entre el servei a la religió i a la pintura. De la seva vida cristiana no en sé res, però els quadres que en resten, generalment a València, ens permeten viatjar a Roma sense moure’ns de casa. Són recomanables Palau en ruïnes o Un port mediterrani , però especialment és espectacular la seva vista del Panteó.
El pintor valencià va ajudar a fixar el cànon urbà i cultural de Roma abans de l’arribada del turisme
Quan el turisme no existia i el viatge era només matèria d’alguns o de religiosos obligats per la necessària visita a Sant Pere, la perspectiva de Giner del gran edifici romà, que està acompanyat d’un enorme palau dòric amb escalinata i balustrada al terrat, transportava els que no podien –o no volien– moure’s de casa a Roma. Literalment reconstruïa geografies còmplices que immediatament entraven en connexió, justament per la potència de la idea cultural d’aquella ciutat, amb els que la contemplaven. Amb Giner, podem dir que, des de mitjan segle XVII, es va ajudar a fixar el cànon urbà i cultural de Roma, molt abans que els nobles anglesos del Gran Tour de finals del segle i abans que els turistes contemporanis del low-cost l’anotessin als seus quaderns o l’enquadressin a les càmeres fotogràfiques i als mòbils. Fins i tot una de les seves obres, que mostra l’interior d’un edifici dòric amb voltes i el mar al fons, està penjat en una paret d’una mansió de la campanya anglesa, Philipps House (originalment Dinton House), una residència aïllada entre boscos i prats d’aspecte pal·ladià, construïda el 1816 sobre una casa anterior per William Wyndham IV (1769-1841), amb els dissenys de Jeffry Wyatt, més tard, ja ennoblit, sir Jeffrey Wyattville. Giner i la seva vista de l’arquitectura que va conèixer a Roma van arribar fins a la vall del Nadder, al comtat de Wiltshire. I és que no existeix l’obra menor en la història cultural: només la nostra incapacitat d’apreciar-la.