Kenneth Branagh: “Feia cinquanta anys que tenia ganes d’explicar la meva història”

De la mateixa manera que ho han fet Alfonso Cuarón i Paolo Sorrentino, Kenneth Branagh s’ha permès el gust de recrear en un plató els seus records més preuats. En aquest cas, ha tornat al carrer de Belfast on, amb nou anys, va presenciar com la societat irlandesa es desintegrava ràpidament, mentre els seus pares exploraven una emigració que a ell el va portar a consagrar-se com un dels actors i directors britànics més prestigiosos de la seva generació. Gràcies a un elenc que ha aconseguit nominacions a dojo i que li ha donat un lloc de privilegi en la cursa pels premis, Branagh pot trencar la ratxa perdedora de candidatures a l’Oscar, ja que se n’ha anat cinc vegades amb les mans buides, tal com va passar als Globus d’ Or, on va guanyar per primera vegada per millor guió després de nombroses nominacions prèvies.

Recorda el dia que va començar a escriure el guió de Belfast ?

I tant. Va ser el 23 de març del 2020. Ho recordo com si fos avui, però es gestava des de feia molt de temps. El meu gran amic Christopher Nolan, quan li vaig mostrar la pel·lícula, em va dir que jo em preparava per a aquest film des del 1972. I ha estat una mica així. Feia cinquanta anys que tenia ganes d’ explicar la meva història. I al llarg d’aquest temps, he estat sentint la bonica cacofonia de la ciutat al meu cap. Però quan va començar la pandèmia, vaig saber que havia de fer cas d’aquest desig. Al cap de cinquanta anys em vaig escoltar a mi mateix i vaig escriure el que sentia. Però no crec que jo sigui l’únic a qui li ha passat això. Cadascú pot tornar a un moment de la seva vida en què era feliç i en què en un instant tot es va transformar, i les coses es van posar molt di­fícils. Li ha passat a la gent un milió de vegades. Quan vaig acabar el primer dia d’es­criptura vaig engegar la tele i hi va aparèixer Boris Johnson dient: “Esteu tots confinats”. Després d’això, va ser molt fàcil deixar que tot sorgís.

Com va ser que se’n va anar d’ Irlanda del Nord?

El pare era mestre fuster i a través d’un programa establert uns anys abans hi va haver una invitació per marxar a provar sort en altres terres i col·laborar en la construcció d’infraestructures que s’estaven fent en aquell moment. En certa manera, va haver de triar entre una vida millor i tenir una família molt extensa amb qui compartir la seva existència. Quan va arribar el confinament, vaig tenir l’oportunitat de fer una gran introspecció, en la qual van sorgir un munt de preguntes sobre la nostra identitat, sobre qui som. Aquells anys a Belfast va ser l’última vegada que vaig saber realment qui era i on pertanyia. Però alhora, els pares van haver de plantejar-se la possibilitat d’emigrar a llocs que els semblaven absolutament llunyans, tan distants com la lluna. I que tot i això representaven grans possibilitats per a les famílies que ponderaven evitar tots aquells problemes. Miraven d’anar-se’n per mantenir-se units com a família, en llocs on havien de fer un gran sacrifici i deixant enrere una vida en la qual sabien exactament qui eren, però buscant un futur millor per als seus fills, tal com van fer abans innombrables immigrants irlandesos.

Les famílies feien un gran sacrifici deixant enrere una vida en què sabien qui eren”

Com s’ho va fer per reconstruir Belfast d’una manera tan meticulosa?

Vam observar amb deteniment la feina d’alguns grans fotògrafs, com Henri Cartier-Bresson, que va publicar un llibre que es diu El moment decisiu. Simplement vam mirar de trobar un retrat essencial de com era la vida aleshores que ens pogués guiar. El carrer era un lloc segur per a nosaltres, per més que fos el nostre únic espai, perquè hi podíem desenvolupar els nostres pensaments, imaginar els nostres palaus i els nostres castells. Aquells carrers es podien convertir en els de l’Oest Llunyà. Aquella manera d’imaginar, de meravellar-se davant de les coses més simples, que pot tenir un nen a aquella edat, va ser la base de com vam decidir treballar amb la cinematografia.

Quina va ser la seva inspiració per a la fotografia en blanc i negre?

La fotografia de Belfast és de Haris Zambarloukos, amb qui he estat treballant des que vam col·laborar el 2007 a L’empremta , que va passar totalment desapercebuda. Va ser un fracàs, va ser ignorada pel món, però vam tenir la possibilitat de fer aquest remakei va servir perquè comencéssim aquella relació. Vam provar de filmar la història des del punt de vista físic d’un nen de nou anys, i és per això que la mirada sempre estava posada en un lloc més baix de l’habitual. Ell té una manera molt especial d’enquadrar, no només tots aquests rostres fantàstics, sinó els paisatges, els filferros espinosos i les grues­ del port. Aquesta manera de filmar va servir perquè com a espectadors sempre sapiguem on és el nen, però també ens permet apreciar com es va desenvolupant l’escena. Sempre vam buscar la manera que seure a mirar la pel·lícula Belfast es convertís en una experiència immersiva.