Ricky Rubio (31 anys, el Masnou) reapareix més rialler del previst a La Vanguardia després de caure lesionat de gravetat el 29 de desembre amb els Cleveland Cavaliers per culpa d’una relliscada que li va trencar el genoll esquerre. Després d’explicar que ja ha estat operat a Nova York i assumir el període que s’haurà d’estar sense jugar (un any), s’encarrega aviat de dur l’entrevista cap a una desdramatització que s’agraeix. “Potser m’enrotllo una mica”, adverteix per la pantalla de l’ordinador. Tant de bo tots els entrevistats comencessin així.
Trencament del lligament anterior. Com està anímicament?
Estic molt bé. Sé que la recuperació serà una muntanya russa perquè he viscut abans aquesta situació, però m’ho prenc com un repte diferent. Caldrà acostumar el cos i la ment a altres rutines, però la meva motivació és increïble. El repte ha canviat i ho accepto amb entusiasme.
Deduïm que s’ha operat...
Sí, a Nova York el dia 5, un bon regal de Reis... Ara espero que em deixin anar a Barcelona a seguir amb el principi de la recuperació a casa. Sé que a partir d’ara cada pas és clau, ho vaig aprendre pels errors que vaig cometre en la primera lesió [2012].
Quan el desig de jugar s’enfosqueix torno al nen que vaig ser, que s’ho passava tan bé”
Ja ha preguntat als metges quan podrà tornar a jugar?
Va ser el primer que vaig demanar. Però després vaig pensar que en el futur val més pensar-hi poc, et roba una mica de present. Les coses que m’han passat a la vida m’han portat a aquesta conclusió. És el que he après.
Però algun termini té...
Seran de 10 a 12 mesos. Però no m’obsessionaré amb això, miraré de gaudir de cada etapa.
Se’l veu molt animat. Ajuden les mostres de suport? Han estat milers...
Em sento molt estimat i amb ganes de tornar tots els missatges fent gaudir la gent amb el que faig. Soc un afortunat.
No maleeix la seva sort? Estava jugant d’allò més bé...
Em va durar un dia, el lament. M’he lesionat, què hi farem. Cal posar en perspectiva les coses. Recordem que estem patint una pandèmia.
Tot i això, el més normal és caure en el desànim...
M’ho plantejo com si m’haguessin donat un any per créixer com a persona i com a jugador, per sortir-ne més fort. I no és cap tòpic. Quan passa una desgràcia pots fer dues coses: preguntar-te el perquè, perdre el temps en laments, o buscar solucions i tirar pel nou camí.
Ricky Rubio, durant l'entrevista amb La Vanguardia
Què pretén fer?
Passar més temps amb la família, viure un hivern a Barcelona després d’11 anys, estar més amb el meu fill de dos anys, que el vegin créixer els meus avis, els meus oncles...
I com millorarà com a jugador? Però si estarà aturat...
La competició et pren temps per millorar. Si ja aprens coses aprofitant les aturades d’estiu, imagina’t en un any sencer. Ja he començat a visualitzar coses, a fer plans sobre com m’entrenaré... Tinc un equip al meu costat que no me’l mereixo. Físio les 24 hores, preparador físic, entrenador de tir...
L’altre dia divulgava un vídeo de Kobe Bryant com a inspiració. Aquest tipus de referents l’ajuden per superar-se?
Segueixo moltíssims jugadors que han tingut èxit tant al bàsquet com en un altre esport, i altres referents socials en general. Cal saber adaptar els bons missatges a la teva manera de veure les coses. Les històries de superació són molt motivadores.
Un exemple recent: si Klay Thompson ha tornat als Warriors després de més de dos anys de baixa, això és bufar i fer ampolles...
Sí! Jo em queixo de 300 dies i ell s’ha estat més de 900 de baixa. Ha tornat amb un somriure.
Una altra eina que vostè fa servir és la meditació...
Ara tocarà dedicar-se al físic però també a la part mental. Continuaré amb el que funcionava i ara, amb més temps, hi afegiré coses.
Em queden 3, 4, 5 anys a la NBA... però m'agradaria molt tornar-hi i jugar a Espanya"
Va ser dels primers a parlar de la importància de la salut mental. Els episodis de Simone Biles i Michael Phelps inauguren una era en aquest sentit?
Hi ha qui afirma que ara els esportistes són més febles que abans. Jo, perquè ho he viscut personalment, crec que la barrera entre seguir i parar ningú no la coneix millor que un mateix. Quan aquest problema es fa recurrent cal tractar-lo amb psicòlegs. Jo ho vaig fer i em va anar molt bé.
Tindrà més temps per a la seva fundació...
Sens dubte. Vaig parlar de seguida amb ells. Doneu-me més feina, per mantenir el cap ocupat, per anar a més esdeveniments.
Estava en un moment de maduresa esportiva impressionant. Sumava contra els Pelicans just abans de lesionar-se 27 punts, 13 rebots i 9 assistències. Es parlava de vostè per a l’All Star...
Estava fent el meu millor joc, sens dubte. Però encara penso que el millor ha d’arribar. Això no és un punt final. La prova serà dura però després d’aquest any estic segur que tornaré fins i tot a un nivell més alt.
38 punts als quarts de final dels Jocs contra els EUA. Ja em dirà vostè on ha de millorar.
[Riu.] He de ser una mica més regular i consistent. La temporada és molt llarga.
Recorda aquell partit contra els EUA com el millor de la seva carrera?
Aquell dia va sortir tot individualment, vaig tenir la sensació de controlar el partit, però no compta perquè no vam guanyar.
La selecció l’estava esperant per ser liderada...
Ja puc dir aquí que no participaré en l’ Europeu aquest estiu. M’hi involucraré d’una altra manera però tornaré en el futur, sí.
Acaba de sortir del quiròfan i l’estan mig traspassant als Pacers... Com es paeix això?
[Riu.] Té la seva part divertida. Ahir li vaig enviar un missatge al meu agent: “No em deixaran els rumors tranquil ni lesionat o què?”. És part del negoci. Al seu dia m’ho prenia pitjor, et sents malament perquè t’agrada donar-ho tot allà on ets i quan dones tant i després veus, com a Phoenix o Minnesota, que prescindeixen de tu sense saber-ho... M’hi he acostumat: quan s’acosta el febrer, rumors de traspàs de Ricky Rubio.
A l’NBA costa d’arrelar-hi...
És difícil. És un negoci. Als aficionats els agraden aquest tipus de moviments de mercat, fer de general manager , estil videojoc. Però al darrere hi ha persones i famílies. També és cert que hi ha excepcions. Nowitzki, per exemple, va jugar tota la carrera a
Dallas.
Vostè, a més a més, té unes arrels molt marcades...
Jo vaig néixer al Masnou, tota la meva família és allà. He viatjat per tot el món però tinc zero dubtes que acabaré vivint allà.
Té un fill de dos anys. Les mudances es plantegen d’una altra manera?
Quan comenci l’escola no hi haurà NBA que valgui. Hauré de tornar. No vull estar marejant-lo d’un cantó a l’altre quan tingui sis anys, en l’edat de començar a fer amics. Està parlat amb la meva dona i ho tenim claríssim. Arribarà un moment que el bàsquet no serà la prioritat.
El jugador de baloncesto Ricky Rubio
El seu principal mèrit és haver-se consolidat 11 anys a l’NBA sent jugador d’equip en una lliga de tall individualista?
Té molt mèrit, no me’l trauré. Soc un jugador diferent i això potser és el que m’ha fet durar tant de temps. No soc gaire d’afalacs però sí, he sabut anar adaptant-me al que demana la lliga. Fa onze anys, quan vaig arribar-hi, em demanaven una cosa, després irromp Stephen Curry, canvia el guió i toca tirar més de tres... Tot sense perdre la meva essència.
Quan mira enrere i recorda aquell nen que debutava a l’ACB a la Penya, amb 14 anys i entrenat per Aíto, què pensa?
Hi ha moments a l’NBA, quan vas d’un costat a l’altre, que et preguntes: “Tot això val la pena?”. És llavors quan torno al nen i em dic: “Amb la il·lusió amb què vas començar, les ganes, i que divertit que era”. El bàsquet et dona moltíssim. Quan el desig de jugar s’enfosqueix cal tornar al nen.
Encara té 31 anys, però com veu les experiències dels germans Gasol, en Pau al Barça i en Marc al Girona?
A mi m’agradaria molt tornar a Espanya. Sens dubte seria al Barcelona o el Joventut, però falta molt. Admiro molt en Marc. Això de tornar i no importar on jugar sinó un projecte en què creure i en una ciutat que l’estima tant... Alguna vegada fem broma i li dic que un dia jugaré amb ell a Girona. Que no és tanta broma...
Apartem-nos del bàsquet. El món mira a Austràlia, a Djokovic. A l’NBA també hi ha hagut molts jugadors que s’han negat a vacunar-se. Quina opinió té d’aquest tema?
Començaré dient que m’he vacunat i així la meva posició ja queda clara. Tothom és lliure de no fer-ho, però això està afectant a escala mundial. Hem de confiar a fer el correcte encara que ens faci por. Està morint molta gent. Cal fer un pas endavant. M’agradaria que tothom es vacunés perquè això s’acabi. I que l’esperança s’imposi a les fake news .
Sempre ha estat al costat dels metges a través de la seva fundació per la malaltia que va tenir la seva mare...
Confio en els metges. Si pregunten de bàsquet, contestaré jo. Si pregunten de vacunes, els preguntaré a ells. Confiança en els professionals i en la humanitat, hi ha molt bona gent.