John Lennon va comentar en una ocasió que la vida era això que passa mentre estem ocupats fent plans. Avui podríem afirmar que la vida és el que passa mentre mirem al mòbil. He utilitzat el verb mirar en lloc del terme parlar, perquè les noves generacions amb prou feines mantenen converses a través del telèfon. Només es comuniquen mitjançant missatges de veu o escrits. La generació Z (de 14 a 24) és l’anomenada generació muda. I una part rellevant dels millennials estan en la mateixa òrbita. Així que el telèfon està perdent la seva originària raó d’existir. Sobretot ha deixat de ser una eina de comunicació verbal a distància.
Això no vol dir que els joves no l’usin sovint. Passen prop de sis hores al dia utilitzant el mòbil. El fan servir per consultar les xarxes socials, jugar amb les aplicacions o enviar missatges. Els joves prefereixen estar connectats que comunicar-se. Però aquesta tendència a no parlar és un mal signe dels nous temps. Una conversa no són només paraules, són també emocions. Un missatge no és una conversa i aquesta falta d’entrenament pot condicionar la seva vida sentimental i laboral futura. Aquest empobriment de les relacions fa que la generació Z estigui perdent la capacitat d’empatitzar amb qui pensa diferent, que és un pilar de la civilització.
Els joves són els que més interactuen amb el mòbil i els que menys hi parlen
És curiós comprovar com els joves són fanàtics de la tecnologia però odien parlar per telèfon. Sovint, els que més interactuen amb el mòbil són els que menys hi parlen. Per a molts d’ells una trucada és gairebé un acte de violència. Tres de cada quatre consideren que és una intromissió en la seva vida, segons un estudi del sector, mentre que el 81% sent ansietat abans de parlar per telèfon.
El novel·lista Chuck Palahniuk va escriure que els éssers humans van inventar el que van anomenar el telèfon perquè odiaven estar junts, però tenien por d’estar sols. El mòbil ens ha tornat a la solitud i ara odiem comunicar-nos. Caldrà ajudar, si es deixen, aquesta generació muda. Costa de creure que es pugui mantenir una relació d’amistat sense parlar, prenent un cafè i mirant-se als ulls. I davant de qualsevol angoixa, poder fer una trucada de consol.