La Mei està una mica a la deriva i decideix anar-se’n a una caseta al bosc a escriure la seva primera novel·la. Hi ha una part de veritat personal a dins, però no soc jo, no és gens com jo. Ara, sí que els seus dubtes a l’hora d’escriure són els meus”. Així resumeix Carlota Gurt (Barcelona, 1976) el seu debut novel·lístic, Sola (Proa / Asteroide en castellà, en traducció de Palmira Feixas).
“El llibre va sobre la solitud i de quina manera afecta a poc a poc una persona. De la solitud no en surts il·lesa, no és innòcua”, diu l’autora, que va debutar fa un any i mig amb els contes de Cavalcarem tota la nit, premi Mercè Rodoreda. “Encara no tinc una carrera literària –reconeix–. No sé ben bé què he escrit, perquè tinc poc ofici”, però no s’arronsa i està convençuda que Sola “és un novel·lot”.
Víctor Català
“M’he aprofitat de ‘Solitud’, perquè és una novel·la que m’ha afectat molt”, reconeix l’escriptora
Gurt descriu el personatge de la mare: “És egocèntrica, però només ho sabem a ulls de la Mei. Quan el pare mor, es veu obligada a viure amb aquesta mena de mare robot, que només li cobreix les necessitats. Perquè et distanciïs de la mare, no cal que t’hagi pegat o hagi abusat de tu. Si t’ha escatimat l’afecte, també pot provocar aquesta reacció de la filla, perquè no ha tingut mai una vocació maternal”.
“Hi ha una solitud existencial –continua–, encara que estiguis envoltada de gent. Fem veure que estem molt contents i entretinguts, però és molt difícil trobar algú que t’entengui”. Per això, la novel·la “és una història d’un naufragi i una supervivència sense mar”. Està escrita en forma de compte enrere, un aspecte que Gurt considera encertat, “perquè tota la novel·la és una explicació de com arribem a aquest darrer dia”.
I reconeix que la novel·la de Víctor Català n’és un referent important: “M’he aprofitat de Solitud , perquè és una novel·la que m’ha afectat molt. Hi ha una estructura bàsica que s’hi pot comparar. Gabriel Ferrater diu que Solitud és una al·lucinació eròtica de la protagonista i de l’autora, i a Sola també hi és. No cal haver llegit Solitud per llegir el meu llibre, només és una excusa de partida. Però també hi ha El lloro de Flaubert , de Julian Barnes, que n’he fet un empelt. I hi he inclòs tres llegendes explicades explícitament, i d’altres que hi estan amagades. Tenia por que això pogués expulsar algun lector, però tenen un valor simbòlic i premonitori que m’interessava. No és una novel·la de trama, és més de batec emocional”.
Autoficció?
“Penso que a ‘Sola’ de veritat n’hi ha molta, encara que el meu marit no s’ha mort i tinc tres fills, però l’emoció és veritat, és intensa”
L’escriptora apunta que “és una novel·la que enganya, perquè el lector pot pensar que primer va d’una cosa, com ara la viduïtat, després la maternitat, la sexualitat d’una persona que està sola, que en les dones no és com en els homes, però això són subtemes –afirma–. Al final els lectors poden dubtar sobre les coses que s’hi han explicat, però el que importa és la història que ha passat dins del cap de la Mei”. La solitud és un element transformador que ajuda a descobrir la pròpia personalitat.
Gurt se sincera: “Penso que a Sola de veritat n’hi ha molta, encara que el meu marit no s’ha mort i tinc tres fills, però l’emoció és veritat, és intensa. També em preocupa la llengua, trobar la paraula precisa, fer servir paraules que no diem habitualment, i m’agrada posar-les sense que grinyolin gaire”. I afegeix: “Vaig escriure la novel·la durant dos anys, quan encara estava casada. La vaig fer alhora que els contes, per això comparteixen algunes imatges. Estava en un procés predivorci”.
L’autora també afirma: “Soc una mica intensa, però soc quadrada. Faig excels, soc molt mental. Em faig llistes de paraules, que a final d’any he hagut d’escriure. Normalment hi ha un excés de símbols i metàfores, que després poleixo”.
I sobre el seu mètode d’escriptura, explica: “Estava a l’Ateneu Barcelonès i feia els dos cursos, el de conte i el de novel·la. M’anava molt bé passar d’una banda a l’altre. Canviar de gènere era un guaret mental. El conte demana crear un món cada vegada, mentre que a la novel·la crees el món al principi i després només has d’escriure les escenes. Per això m’anava bé alternar. La novel·la era un repte, per mi més difícil, però la volia tirar endavant”. I conclou: “Ara tinc un minimètode, aviam què diuen els lectors”.