Un dels tòpics que planen sobre els llibres de contes és el lligam entre les peces que els componen. De vegades llisca amb naturalitat i de vegades amb calçador, ja sigui perquè l’autor el força o perquè el ressenyista se n’inventa un per fer-lo quadrar amb la seva lectura de l’obra. Un nexe d’unió pot ser una rèmora, un matxet que obre camí o una constricció oulipiana, com en el cas extrem de Xocolata desfeta (exercicis d’espill) de Joan-Lluís Lluís (La Magrana, 2010), que reescriu la mateixa història de 123 maneres diferents. El llibre que menys em convenç del meu amat monstre Javier Tomeo és Problemas oculares (Anagrama, 1990), on tots els protagonistes dels contes pateixen miopia. En canvi, entre les lectures d’aquests últims mesos pandèmics, n’hi ha una que em retorna al cap per la naturalitat amb què parteix d’un vincle per crear una obra literària original. És un llibre que defuig les etiquetes: La plaga blanca d’Ada Klein Fortuny (L’Altra, 2020). AKF és el pseudònim d’una metgessa especialitzada en malalties infeccioses que, a diferència d’Oriol Mitjà, no vol barrejar les coses ni treure a passejar l’ego més del compte. L’operació és literària. Ressegueix un vincle concret que comparteixen Anton Txékhov, Franz Kafka, Katherine Mansfield, Joan Salvat-Papasseit, Paul Éluard i George Orwell. Aital constel·lació estel·lar, digna de qualsevol superlliga editorial, ve relacionada per la malaltia respiratòria que, ara fa un segle, tenyia el món de melancolia. L’autora es va adonar que alguns dels escriptors que més l’interessaven havien estat afectats per la tuberculosi. Això va activar l’avidesa investigadora d’una lectora que, de sobte, tenia un objectiu de recerca. La gràcia principal de l’obra és que les troballes susciten connexions estètiques interessants que van més enllà de la història de la literatura i estan molt ben escrites.
La tuberculosi, en realitat, és un pretext per parlar de com afronten la vida i la mort aquests sis artistes
Klein té la virtut de bastir un relat novel·lesc que ens acosta a sis personatges de carn i ossos que, a més, responen a sis grans noms de la literatura del segle XX. I ho fa des del respecte descarat, que és el més veritable. La plaga blanca no és pas un llibre amb esperit notarial ni pretén ser un enfilall de minibiografies. L’autora no s’està d’interpretar les actituds dels seus investigats amb l’agosarament del novel·lista, a partir de les dades que recull i de les seves percepcions lectores. Al llibre apareixen poemes, i en el cas de Salvat-Papasseit fins i tot formen part del nucli d’estudi, però la majoria de les fonts són cartes i altres paratextos. La tuberculosi, en realitat, és un pretext per parlar de com afronten la vida i la mort aquests sis artistes, dels quals només un (Éluard) va passar de l’edat que Gabriel Ferrater considerava el límit màxim tolerable per acumular joventut. Orwell va morir als 47 anys, i encapçala un compte enrere luctuós que completen Txékhov (44), Kafka (41), Mansfield (35) i Salvat (30).