A la ratlla dels cinquanta, Albert Om va decidir anar-se’n. Per fi havia trencat amb aquell mandat interior inscrit al menjador familiar de Taradell: “Què dirà la gent?”. Amb quants dubtes vam haver de mastegar aquesta frase: els pares capcots agitant el polvoritzador de la vergonya, abrasats per un sentiment molt propi dels habitants de pobles on les portes semblen transparents. El què diran et sol acompanyar un bon tros; de vegades provoca autocensura, d’altres desconsol; també frena l’audàcia, i no és fàcil desempallegar-se’n. Resumeix el judici del costum, o del sentit fet comú, encara que no sempre obeeixi a la moral, ja que per molts és preferible mentir abans que passar vergonya.
Al seu llibre El dia que vaig marxar ( Univers), Om –curat d’aquella fiblada– relata el seu parèntesi vital després de buscar refugi a la Provença. Va complir el somni que tots cobegem algun dia: esborrar-se del mapa, escapar-se amb poc equipatge, fer uns mesos sabàtics. I lliurar-se a desxifrar la senzillesa i perfecció d’una baguet, activant totes les tecles de la consciència, en una abraçada íntima amb Epicur.
Després de quinze anys a la televisió amb grans quotes d’audiència –vorejant el milió d’espectadors–, el periodista va tocar el dos. Va dedicar els seus dies a despertar-se lleuger, anotar les lletres de cançons de Françoise Hardy o Benjamin Biolay, visitar cementiris per llegir-ne atentament les làpides, jugar a petanca o anar a classes de francès entre alumnes coreans. Va fer tot allò que haurien de receptar els metges en alguna ocasió, des de tornar-te a asseure en un pupitre fins a desocupar-te d’aquelles petites obligacions que et colonitzen i panseixen les hores, a fi de tornar a un estat de lleugeresa tan sols comparable als estius de la infantesa, quan la càrrega és breu i la fantasia inabastable.
Om no havia estat mai tan a prop dels seus pares com durant aquella aturada. Al seu quadern sense correccions va anar unint caps per lligar mentre recorria les carreteres d’aquella França que per a ells simbolitzava la llibertat. “Els pares no es moren un dia. Se’t van morint. Van deixant de ser els que eren”, escriu l’autor que, des de la perspectiva que t’aporta viure en una llengua diferent, va poder prendre consciència del dol abans de viure’l.
La pandèmia ha obligat a no poques aturades. Però desproveïdes de l’energia necessària per fer-les fèrtils: l’emergència sanitària ha desvestit l’alegria i ens ha desganat. Per això comptem els dies que falten per anar-nos-en de casa, prendre distància i tornar a ser estrangers.