Màscara, el mirall de l’ànima
Confusió vital
No sé vosaltres però d’aquesta crisi l’única cosa que he aclarit és que d’ulls gairebé tothom és guapo i a la zona buconasal és on una cara se la juga”.
La sentència, treta del pou sense fons anomenat Twitter, deixa l’evidència que amb màscara gairebé tots som més guapos. No hi ha pandèmia que per bé no vingui. A més, el tapaboques és útil per dissimular els badalls en un match fracassat de Tinder o per emmascarar l’alè d’una calçotada. Fins i tot un negacionista estaria disposat a lluir màscara tenint en compte els evidents beneficis que té. (Que se t’entelin les ulleres constantment o que et surtin grans com si fossis a 3r de l’ESO també són conseqüències que comentarem en un altre moment, que si no, em fot la tesi de l’article.)
Per a negacionista, José María Aznar, que ho va negar tot a la declaració en el judici pels papers de Bárcenas. Per bé que va declarar a distància i que estava sol al seu despatx, ho va fer amb màscara. Estic convençut que va ser una mera qüestió estètica: és presumit, només cal veure la tauleta en què ha convertit els abdominals. A més, sap que la seva cara se la juga a la zona buconasal. Els que hem tingut davant Aznar durant una estona llarga sabem de què parlem. És difícil no quedar-se parat mirant un bigoti que, sense ser-hi, hi és, una cosa que fins ara només havia aconseguit Carlos Herrera.
Són temps en què s’emmascara la veritat, el seny i el sentit comú
Els malpensats que afirmen que Aznar va declarar amb màscara per ocultar el rostre no en tenen ni idea. Si hagués estat així, l’expresident no hauria tingut cap mania a aparèixer amb un casc integral de moto, com fan alguns acusats quan arriben a les portes del palau de justícia. O amb una màscara antigàs, per si de cop apareixien les armes de destrucció massiva de l’Iraq.
Aznar va elegir la FFP2, la recomanada per les autoritats sanitàries. En aquest moment de la seva vida ja no desobeeix com antigament, quan va fanfarronejar de “ningú em diu a mi quantes copes he de beure”. Sobri, com a bon castellà (de Castella), no va lluir màscara tunejada, una cosa cada vegada més estranya.
El refranyer s’actualitza amb la pandèmia. Si fins fa molt poc la cara era el mirall de l’ànima, ara ho és la màscara. Hi ha els que prioritzen l’estètica, aprofitant per combinar el color i l’estampat amb la roba que porten. Els que veuen la possibilitat de recaptar fons, i venen la màscara amb causa. Els que aprofiten per imprimir la seva bandera, no sigui cas que no ens assabentem del seu patriotisme (o el seu patrioterisme). I ahir vaig veure com molts diputats de Junts lluien màscares grogues al debat d’investidura d’Aragonès. Potser era una manera de reivindicar-se com els més indepes entre els indepes, encara que sense voler acaben semblant la facció més amarillista del separatisme.
Quines ganes que comenci la campanya electoral a l’Assemblea de Madrid i veure quina màscara llueixen els candidats. “Comunisme o llibertat” pot quedar la mar de bé en un tapaboques. La màscara ho aguanta tot. La burla, el cinisme, la falòrnia i fins i tot el perill. Si s’atreveix a parar la covid, com no s’atrevirà la màscara amb la història? Ha arribat el moment d’enganyar la ciutadania i dir-li que socialisme o comunisme són incompatibles amb llibertat, malgrat el paper modèlic que van tenir en la modèlica transició espanyola. I t’ho diuen sense despentinar-se alguns dels que van simpatitzar amb una dictadura. I es queden tan amples. I els surt de franc. Fins i tot poden arribar a guanyar eleccions per majoria absoluta. Ja no ve d’aquí.
Són temps en què s’emmascara la veritat, el seny i el sentit comú. I aquestes màscares són incapaces de dissimular la lletjor dels seus pregoners. Si quan et diuen feixista és que estàs del costat bo de la història, vol dir que molta gent s’ha d’anar preparant. Ni totes les màscares del món ens protegeixen del perill que això suposa. Ni màscares, ni vacunes, ni res.