Julià Guillamon (Barcelona, 1962) volia retocar, “sobretot pel que fa a l’estil”, la seva primera novel·la, La fàbrica de fred (Empúries, 1991), un text experimental ambientat al seu barri del Poblenou abans de la reforma olímpica, quan encara hi quedaven vestigis del gran barri industrial que havia estat. Però quan s’hi va posar, la va acabar reescrivint de cap i de nou fins al punt que, tot i que el subtext és comú, es tracta d’una novel·la completament diferent. I per això també li ha canviat el títol: La fàbrica de gel (Galàxia Gutenberg), com la que hi havia al costat de la seva escola.
“La vaig escriure amb 23 anys –explica l’autor– i ara he volgut tornar a explicar aquella història, però l’estil no m’agradava. Ara la prosa és més neta. He començat per aquí, després han estat coses de concepte i finalment l’he canviada tant, que fins i tot el títol és un altre. La meitat és nova i l’altra meitat, gairebé. D’aquesta manera és com un díptic: dos llibres diferents, però que parlen essencialment del mateix”. I anuncia que amb l’artista Gina Giménez en faran una edició de tots dos en una capseta: “Un no substitueix l’altre”.
“El videoclip era el cinema experimental per a tots els públics”, descriu Guillamon
Al pròleg, Joan Tarrida explica aquest procés: “Del fred al gel, de l’invisible al visible, de l’incorpori al que és sòlid”. Guillamon ho detalla: “Coses que eren més críptiques, ara són més clares: hi apareixen els noms de les persones i dels llocs”. Als anys vuitanta, quan va escriure la primera novel·la, “hi havia el cinema i la literatura experimentals i vaig treballar sota la influència de tot això. Explicar coses que t’havien passat a tu no es feia”.
Ara, en canvi, “tots ens hem tret la careta i parlem de les coses que ens passen; el discurs és més narratiu, importa més la història, i abans importava més l’ambient. Les persones són en el primer pla del relat”. I afegeix: “Ara la gent ha perdut capacitat de fabular. Penso que hi ha una gran crisi dins la literatura de ficció i, en canvi, el cinema i les sèries de televisió van a tota màquina. Tot va cap a la literatura del jo, i no passa res, però es tracta que el que s’escriu interessi”.
La nova novel·la continua sent un retrat de la ciutat postindustrial: “És la Barcelona que encara no ha fet el gir cap al turisme i viu en les ruïnes del seu passat. Això al Poblenou es vivia d’una manera quotidiana, perquè a tot arreu hi havia fàbriques abandonades. Els Kraftwerk van venir a actuar, els van dur a veure el Poblenou i van flipar fent-se fotos. Era un escenari apocalíptic, un món postpunk total, i aquest és l’ambient del llibre”.
La història està protagonitzada per un jove que es busca a si mateix: “Hi apareix la mitificació de la vida nocturna, els embolics amb les noies... Hi ha una barreja entre el món real i el món mental, molt de l’època”. El protagonista “es busca en aquest món, però intentant sortir-ne. El meu pare ho va provar fent de boxador i de torero; jo ho he fet sent escriptor, per no treballar en un taller. Tu vols sortir, però aquell món és tan potent que sempre t’acaba estirant”. I això es reflecteix en altres obres, com El barri de la Plata .
Guillamon reconeix que hi ha una gran influència dels videoclips: “Era un llenguatge que començava, molt atractiu: eren càpsules condensades amb històries que passaven del real al fictici. Era el cinema experimental per a tots els públics. Agafaven coses del surrealisme i les adaptaven a una comunicació més directa”.
L’escriptor especifica els dos referents de la novel·la, que són l’accident, relacionat amb el món dels cotxes, tan presents en aquells anys; i el fred, una època que havia estat precedida per un moment creatiu potent, “molt mitificat, perquè hi havia les pel·lícules i els llibres que m’agradaven”, resumeix.
El llibre es tanca amb uns relats, entre els quals hi ha el seu primer text sobre la natura, El Vilar : “Tots eren molt urbans i molt punkies, però jo em passava els mesos d’estiu a la fonda de la meva mare a Arbúcies i coneixia el món de la natura”. També hi ha un dietari, Brasil , on el personatge “escriu un antidietari, on només apunta coses industrials i del món futurista”.
I la tercera cosa és L’Enramada , una adaptació d’un conte de Joaquim Ruyra, que avança el projecte en què està treballant: “Un llibre amb tot de falsos contes de Ruyra. L’argument és seu, però l’escriptura, el llenguatge i l’ambient són meus. Ruyra m’agrada tant, que me’l menjaria. Me’l menjo i l’incorporo en mi mateix”, conclou.