La roda del temps gira i gira, però hi ha coses que no canvien. Remenant vells retalls de diari, ensopego amb una llista de les cent primeres empreses espanyoles per capitalització borsària de l’any 1970. La vaig trobar fa uns quants anys, documentant-me a l’hemeroteca per a una novel·la, i la tenia entre un munt de papers curiosos.
És una llista que resulta sorprenentment familiar. Està encapçalada per les deu empreses següents: Telefónica, Iberduero, Hidroeléctrica Española, Ensidesa, Fecsa, Banesto, Compañía Sevillana de Electricidad, Unión Eléctrica Madrileña, Banco Hispano-Americano i Fenosa. Seat ocupa la posició número 14. Entre les trenta primeres, hi ha quatre bancs més: Banco Central, Banco de Bilbao, Banco de Vizcaya i Banco Santander. Iberia és la que fa 29; l’empresa de camions Barreiros, la 34, i la cervesera El Águila, la 35.
El dinamisme del panorama empresarial espanyol deixa molt a desitjar
La impressió inevitable, llegint aquesta llista, és que, més enllà de les fusions i dels canvis de nom, el dinamisme del panorama empresarial espanyol deixa molt a desitjar. Llavors les deu primeres posicions estaven ocupades pels grans bancs i per companyies d’energia, juntament amb Telefónica i Ensidesa: és a dir, pels bancs i per companyies públiques o molt dependents de les decisions de l’Administració, empreses que vivien a l’ombra del BOE. Avui, aquestes mateixes empreses –amb l’excepció d’Ensidesa, una siderúrgica que va desaparèixer– representen gairebé dues terceres parts de la capitalització total de l’Ibex.
Alguns noms són nous, però les empreses no. Santander és el nom de l’entitat resultant de la fusió de cinc dels grans bancs de llavors: Hispano-Americano, Central, Banesto, Popular i Banco Santander. Pot resultar curiós que el banc que aleshores era el més petit de tots cinc sigui el que s’ha menjat els altres quatre i ha mantin- gut la marca pròpia, però així ha sigut. Possiblement els seus directius han tingut més vista. El BBVA és la suma del Banco de Bilbao i del Banco de Vizcaya (més el Banco Exterior de España). Iberdrola, Endesa i Naturgy són el resultat de fusions de les companyies d’energia que hi havia llavors.
Aquest pes dels grans bancs i de les empreses regulades per l’Estat es manté, tot i que no d’una manera tan aclaparadora, i això no és gaire afalagador per a l’esperit empresarial espanyol. Molts grans negocis es continuen fent als ministeris.
En aquella època els presidents dels set grans bancs es reunien de tant en tant per dinar plegats. La premsa publicava fotografies del tiberi i a tothom li semblava normal que aquells senyors de vestit fosc, que en teoria eren competidors, es conxorxessin per fer front comú davant del Govern espanyol. Per sort, no sempre aconseguien el que volien, però projectaven la imatge d’un nucli de poder imponent. No sé si els presidents de les empreses energètiques també es reunien públicament, però sens dubte tenien un poder semblant i no dubtaven a exercir-lo.
Avui, una reunió d’aquesta mena no seria possible. Avui els grans empresaris espanyols es troben a la llotja del Bernabeu i, si es posen d’acord en res, s’ho callen, no sigui que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència se n’assabenti i els casqui una multa que els deixi tremolant.
Si acostem una mica la lupa, veiem que aquest no és l’únic canvi digne d’esment. El més notable: avui, la primera empresa espanyola per capitalització borsària és Inditex, que llavors no existia. És una empresa que ha crescut sense cap ajuda oficial, que no té la seu central a Madrid, que no depèn del BOE i que s’ha convertit en líder mundial en el seu camp.
Una altra cosa que crida l’atenció: llavors les empreses constructores i d’infraestructures no tenien tant pes com ara. Les precursores dels gegants que són avui ACS, Acciona i Ferrovial (Dragados, Entrecanales, Focsa, etcètera) no apareixien en els primers llocs de la llista. Aquí es dibuixa un dels principals vectors del creixement econòmic dels últims cinquanta anys.
Un altre canvi significatiu: llavors les primeres empreses del país eren purament nacionals; ara són autèntiques multinacionals que obtenen el gruix dels beneficis fora d’Espanya. Un altre: regulades o no, totes aquestes empreses estan sotmeses a una competència ferotge, que llavors no existia. Encara un altre: la llista de les cent primeres empreses inclou moltes més empreses no regulades, resultants de la iniciativa privada.
Ara: malgrat tots aquests canvis, el paisatge és molt semblant. Cap de les cinc primeres empreses nord-americanes actuals –Apple, Microsoft, Amazon, Google i Facebook– no existia llavors. Són empreses d’una nova era. Nosaltres continuem, bàsicament, amb les de sempre. Les excepcions –Inditex, Grifols, Mercadona, etcètera– són poques i, curiosament, d’origen perifèric.
No cal dir que desitjo tota mena d’encerts a les grans empreses espanyoles. Si han sobreviscut és perquè s’han sabut adaptar als canvis vertiginosos dels últims anys. Han aprofitat la globalització per convertir-se en gegants. Mereixen tot el respecte. Però no sé si seria gaire bon senyal que d’aquí cinquanta anys continuessin ocupant els primers llocs del rànquing.
L’objectiu del Pla de Recuperació europeu Next Generation és estimular el creixement en sectors relacionats amb la innovació tecnològica, la digitalització i la transició ecològica, per ajudar els països de la Unió a superar la crisi generada per la pandèmia. Ja ens podem espavilar. Si aquest programa ens ajuda a crear unes quantes empreses que, d’aquí deu anys, estiguin entre les vint o trenta primeres d’Espanya, serà un èxit. Haurà contribuït a modernitzar l’economia espanyola. Si no, haurem perdut una oportunitat d’or.
Sempre ens quedarà el turisme.