No m’agrada que el Barça jugui dilluns. Quan els aficionats de l’Athletic Club o de l’Espanyol es queixaven de la insistència de fer-los jugar dilluns, els seguidors del Barça celebràvem el privilegi de jugar com Déu mana, és a dir: els caps de setmana. Però avui ens toca a nosaltres, i per trobar precedents de grandesa m’he de retrotraure fins al dilluns 29 de novembre de 2010, quan el Barça va guanyar el Reial Madrid per 5-0. Era l’època de Guardiola i Mourinho, un xoc de trens que aleshores no podíem analitzar sense deixar-nos devorar per l’adrenalina d’una rivalitat magnificada pel sensacionalisme. Al final del partit Mourinho va dir que era una derrota, no una humiliació. Més de deu anys després, repetir l’alineació del Barça d’aquell dilluns convida a la nostàlgia: Víctor Valdés, Dani Alves, Puyol, Piqué, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta, Messi, Villa i Pedro (a la segona part van entrar Jeffren, Bojan i Keita).
A Sergio Ramos el van expulsar al minut 94 i ni Messi ni Cristiano van marcar. De l’estadi en recordo la satisfacció final, amb abraçades efusives i un punt que ja no era d’eufòria perquè encara vivíem de l’entusiasme espasmòdic provocat pel 2-6 al Bernabeu de l’any anterior i començàvem a patir els primers símptomes de síndrome de l’opulència. Va ser un dilluns memorable, amb un rendiment portentós de Xavi i una harmonia en el joc que el rival no va poder contrarestar amb cap estratègia que no fos una rabiosa impotència. D’aquell equip en queden Busquets, Piqué i Messi, a qui se’ls aplica la condició de vaques sagrades i que, encara avui, continuen sent titulars indiscutibles. Que consti que la paraula indiscutible conté certa ironia, perquè els tres (fins i tot Messi!) han sigut discutits. Quant a Busquets, deu ser el jugador més insultat per la pròpia afició, entre altres raons perquè, per sort per a nosaltres, fa anys que és imprescindible.
D’aquell equip, que va jugar un dilluns, en queden Busquets, Piqué i Messi, a qui se’ls aplica la condició de vaques sagrades
De Valdés, Puyol i Xavi es diu que podrien formar part del projecte que Joan Laporta estrenarà quan s’hagi resolt l’operació de l’aval. Potser per animar un cap de setmana sense Barça, el club ens ha ofert un episodi de turbulència institucional centrat en la figura de Jaume Giró, que al final no formarà part de la junta per “raons professionals”. Igual que quan es parla de determinats jugadors es repeteix que són “actius del club” i que qualsevol junta faria bé d’incorporar-los als seus projectes, Giró forma part d’un planter de potencials directius que també són un actiu per al club. És un culer de conviccions que, si no fos perquè al Barça no hi ha res indiscutible, hauríem de qualificar d’indiscutibles. Té una visió del futbol que combina la màxima concentració amb una explosivitat interna que, com passa en algunes zones volcàniques, evita una catastròfica erupció amb petites rèpliques que es multipliquen per vehicular l’energia sísmica. He tingut el privilegi de veure uns quants partits (i alguna dolorosa derrota) al seu costat i sempre m’ha semblat que era capaç de projectar-se cap al futur immediat i d’anticipar escenaris propiciats o bé per la victòria eufòrica o bé per la derrota vergonyosa, sempre amb opinions clares, categòriques i cruyffistes. He seguit amb molta atenció la lletra petita dels comunicats que expliquen el seu sorprenent pas al costat i, igual que molts culers, entenc que alguna cosa deu haver passat perquè les raons professionals que avui li impedeixen continuar no s’hagin manifestat abans. Però com que confio que el Barça i la bona companyia tornaran a reunir-nos per emocionar-nos amb l’equip, espero poder-l’hi preguntar en persona.